Barcelona, 1897. Fa 43 anys que les muralles van ser enderrocades i la capital catalana, ‘emulant’ l’expansió cap al Far West dels Estats Units, viu una efervescència urbanística personalitzada en el Pla Cerdà que ambiciona annexionar els municipis més propers. És la ciutat més poblada de la península –per davant de Madrid i Lisboa– amb mig milió d’ànimes que conviuen en un espai densament habitat. Però el 20 d’abril d’aquell any, ara fa 120 anys, les ànsies expansionistes es van fer realitat i Barcelona es va annexionar les viles de Sants, Sant Gervasi, les Corts, Gràcia, Sant Andreu i Sant Martí.
Tot de cop, la capital del Principat va guanyar 70.000 habitants i la seva superfície va créixer exponencialment. “El moment econòmic era favorable a l’agregació”, apunta l’historiador Albert Torras, el qual recorda que Barcelona “necessitava espai” i que, amb l’agregació de les viles, aquestes es van omplir de les fàbriques que no cabien al terme municipal barceloní. Però aquest no va ser l’únic argument econòmic.
La reclamació per part de les autoritats barcelonines d’annexionar-se els pobles que envoltaven el cap i casal venia de lluny. Vint anys abans, pels volts del 1876, l’Ajuntament va demanar-ho al govern estatal sorgit de la Restauració. Alguns dels principals arguments eren la voluntat de les autoritats barcelonines d’augmentar la recaptació d’impostos i que els nous carrers de l’Eixample ja limitaven, i fins i tot s’estenien, pel territori d’alguns dels pobles que volien engolir. “Barcelona no sol·licita que li concedeixin mitjans per engrandir-se: només reclama que es reconegui oficialment el fet notori que ja està engrandida”, reivindicaven representants del consistori al govern de Madrid, segons es va publicar al diari Dinastía l’abril del 1897. Madrid, per la seva banda, feia oïdes sordes al clam barceloní. I va seguir així fins que l’avinentesa política de finals del XIX va canviar-ho tot.
L’any 1895, els rebels independentistes cubans declaraven la guerra a la metròpoli. El govern espanyol, necessitat de diners, va començar a veure amb bons ulls l’agregació a Barcelona dels municipis del seu pla, on la pressió fiscal era molt més baixa que a la capital. Una oportunitat, tot plegat.
D’aquesta manera, Barcelona podria recaptar més impostos i contribuir a la guerra contra els cubans. Lluny quedaven ara les preteses pors de les elits de Madrid a les expectatives de capitalitat de Barcelona, un argument que Torras considera que no tenia “cap sentit”. “El que no volien era que Barcelona superés Madrid”, sosté. Sigui com sigui, l’agregació es va fer efectiva el 20 d’abril del 1897 mitjançant un Reial Decret de la reina Maria Cristina. La ciutat va rebre amb entusiasme la notícia, a diferència de bona part dels habitants dels municipis annexionats. Ja el 1889 van celebrar una manifestació multitudinària a Barcelona en contra i, fins a l’últim minut, van intentar aturar la decisió. De fet, el mateix abril del 1897, una comissió formada per regidors dels pobles del pla va intentar reunir-se amb Antonio Cánovas, president espanyol del moment, sense èxit, segons va publicar La Vanguardia aquell 20 d’abril.
I què va quedar del passat independent d’aquells pobles, alguns d’ells mil·lenaris? El nom. “Es va establir que els pobles donessin nom als nous districtes”, explica l’historiador Jordi Petit.
120 anys després, Barcelona és de nou a la cruïlla d’una nova expansió. Diferents veus, com la de l’arquitecte Oriol Bohigas, ja apunten cap a l’àrea metropolitana. S’imaginen ciutats com l’Hospitalet esdevenint l’onzè districte? Pot semblar una bogeria, però no ho era també en el cas de Sants, Sant Martí o Gràcia? El temps ho dirà.
Horta o com les distàncies
van endarrerir l’annexió a BCNEl cas d’Horta és singular, ja que tot i ser un dels pobles que Barcelona ambicionava annexionar, no va entrar a formar part de la capital catalana fins al 1904. Aquest procés es va poder endarrerir al·legant que el poble estava més lluny de Barcelona del que marcava la legislació que va obrir la porta a l’agregació del 1897.
En concret, es tractava de l’article 10 de la Llei Municipal d’aleshores, que permetia que les localitats amb més de 100.000 habitants poguessin eixamplar el seu terme en un radi de sis quilòmetres –en el cas de Madrid la distància s’ampliava als 10–.
SET ANYS DE TREVA
Malgrat aquests arguments, l’aleshores Sant Joan d’Horta va perdre la seva sobirania l’1 de gener del 1904. La tarda d’aquell mateix dia, un grup de funcionaris encapçalats per l’alcalde de Barcelona, Guillem de Boladeres, van visitar l’ajuntament hortenc per prendre’n possessió formal, tal com va quedar registrat a l’edició de La Vanguardia d’aquell mateix dia.El moviment hortenc contrari a l’annexió va participar en la manifestació del 1889 pels carrers de Barcelona, tot i que segons narren les cròniques de l’època la representació del poble d’Horta no hi va dur cap pancarta, com sí que ho van fer les altres viles afectades.
Horta es va configurar com a municipi el 1716 arran del Decret de Nova planta de Felip V després de la Guerra de Successió. En principi incloïa els barris del Coll, Vallcarca i els Penitents –ara al districte de Gràcia– però no el Baix Guinardó, el Guinardó, Can Baró i la Font d’en Fargues.
