Com qui no vol la cosa, no només hem encetat l’any del tricentenari de l’ocupació espanyola, i no només som dins d’un any transcendental per al nostre alliberament, sinó que, a més, gairebé sense adonar-nos-en ja han passat uns quants dies: som pocs dies més a prop del 9 de novembre.
Tenim molta feina fins llavors: hi haurà gerra bruta soterrada; farem una ingent tasca diplomàtica; haurem de fer una titànica tasca pedagògica als guetos d’immigració espanyola; estarem pendents del referèndum escocès; lluitarem i resistirem la immoral ofensiva capitalista contra el poble treballador i ho farem de la manera patriòtica que ha caracteritzat històricament les lluites socials catalanes; haurem de resoldre patriòticament la convocatòria d’eleccions al Parlament Europeu; haurem de demostrar altre cop la capacitat de mobilització dels catalans el pròxim 11 de setembre; haurem de saber capitalitzar en favor de la consciència independentista totes les negatives espanyoles al referèndum (especialment si aconseguim bones fotos de la policia retirant les urnes el dia de la Consulta); i hem de pressionar els nostres polítics per tal que, un cop impossibilitada la votació, no caiguin en la temptació de voler escalfar butaques gaire més temps.
Si el dia 9 de novembre no hi ha pogut haver votació hi ha d’haver, aquella mateixa nit, en el millor dels cassos, una declaració d’independència i, en el pitjor, la convocatòria immediata d’eleccions plebiscitàries amb la voluntat explícita de declarar la independència.
El temps ha passat lent, per a escarment de patriotes. Tres-cents anys d’opressió que han fagocitat generacions de catalans. Des de l’1 de gener el temps corre desbocat. Ens toca a tots ser als nostres llocs, disciplinats, efectius i conscients que tres-cents anys ens miren i ens demanaran comptes.

Per Manel Fantassin