Un ‘free tour’ des de dins: el centre de Barcelona que viuen els turistes

“Vigileu amb els mòbils quan caminem pel centre. Podeu fer fotos, però no aneu ensenyant-lo perquè hi ha molts lladres”. Aquesta és la primera recomanació que ens dona la guia del free tour després de presentar-se. Hem quedat a les set de la tarda a prop de plaça Catalunya, i com en les pel·lícules de cites, ella ens espera amb un paraigua de color rosa.

Som una vintena de persones que hem contractat aquesta ruta turística pel centre de la ciutat. Algunes són mexicanes, altres argentines, però també hi ha gent de Múrcia, Salamanca o Madrid. Dic que vinc de Saragossa per no revelar que soc de Barcelona i per no aixecar sospites sobre el meu propòsit. Amb el diari Línia hem decidit passar desapercebuts en un free tour per saber què aprenen els visitants que hi ha a la nostra ciutat en aquesta mena de rutes turístiques que funcionen amb el sistema de taquilla inversa, és a dir, els clients paguen al guia el que creuen que mereix la seva feina. Volem saber si els diuen mentides, si els relaten una història blanquejada… En definitiva, si els free tours són una bona opció per conèixer la capital catalana.

Tot just començar, però, penso que em descobriran quan una parella, ell albanès i ella murciana, exclamen: “De Saragossa? Nosaltres hi anirem després de Barcelona!” Per un moment he pensat que dirien que ells també són aragonesos. Tot bé, puc seguir d’incògnit.

Abans de la visita

He reservat la visita, que durarà dues hores, a través d’internet amb la plataforma Civitatis. Es tracta d’un recorregut en què se’ns farà una pinzellada de la història de la ciutat. Visitarem el Gòtic i el Born.

En un reportatge al Línia, Macarena Bergada, presidenta de l’Associació de Guies de Turisme Habilitats per la Generalitat de Catalunya (AGUICAT), assenyalava que els free tours representen un problema per a la ciutat. Segons el seu punt de vista, hi ha guies d’aquestes visites que no són professionals i això malmet la fama del sector. A més, els free tours estan controlats per empreses estrangeres que tributen fora de les nostres fronteres. Civitatis té seu a Madrid, però TripAdvisor, per exemple, factura a Massachusetts, i Freetour.com, a Suïssa.

Comença el ‘tour’

Compro l’audioguia per un euro. El centre de Barcelona és sorollós i amb aquest petit auricular la guia no ha de cridar i pot dirigir el ramat de turistes amb més facilitat. “Intenteu no despistar-vos, perquè al casc antic és fàcil de perdre’s”, diu la noia que anomenarem A. i que ens ha explicat que té estudis universitaris relacionats amb la història.

Comencem a caminar i fem parada a la font de Canaletes. Sembla un clixé: primer de tot, parlar del Barça, un dels emblemes turístics de la ciutat. Malgrat això, el que la jove explica d’aquest indret és curiós. Per què se celebren els triomfs de l’equip aquí? Què passa si bevem de la font aigua que la guia diu de broma que té gust de gronxador metàl·lic? Fins i tot per a algú que viu a Barcelona sempre hi ha sorpreses, coses per descobrir. De fet, aquesta serà la tònica general de tota la visita pel centre de la ciutat i la sorpresa més destacable: sabem molt poques coses dels carrers que hem recorregut centenars de vegades.

Saltem de curiositat en curiositat en una ruta que passa pels vestigis romans de la plaça de la Vila de Madrid, la Catedral de Barcelona, a la plaça Nova, la plaça de Sant Felip Neri, el call jueu, la plaça del Rei, la Via Laietana i, finalment, la Catedral del Mar.

En dues hores, els participants del free tour han escoltat desenes d’anècdotes que la nostra guia relata amb gràcia. Malgrat això, les mencions als episodis foscos més recents de la història de la ciutat són pocs. Passa de puntetes per la Guerra Civil o la dictadura franquista, i no fa cap mena de menció al procés independentista.

De vegades, però, a la guia se li escapa alguna opinió personal. “És trist parlar dels morts a la guerra, però crec que cal fer-ho en honor a la veritat”, explica tot assenyalant les restes del bombardeig feixista que encara hi ha les parets de la plaça de Sant Felip Neri. Poc després relata que aquí s’hi va rodar la pel·lícula Vicky, Cristina, Barcelona i un videoclip d’Evanescence. De la mort a Woody Allen en pocs minuts de diferència. “Barcelona s’ha posat les piles perquè la gent que viu al centre de la ciutat pugui seguir-hi vivint, perquè amb els lloguers que hi ha és quasi impossible fer-ho”, afirma en un altre moment, referint-se a les iniciatives per regular els lloguers dels pisos i els apartaments turístics.

Evitar parlar de coses complicades o del que tensa la ciutat potser és la millor estratègia. No posar-se en temes espinosos, no sigui que algun turista s’enfadi. Algú com un pare de família de Salamanca que ens acompanya i que en passar pel costat de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona diu a A., en to alliçonador, que allà hi ha els documents de la Guerra Civil que els catalans van robar a la seva terra. Ella, amb un somriure forçat, intenta sortir del pas dient-li que no en té ni idea. I és clar que no en sap res, perquè els anomenats Papers de Salamanca, en tot cas, són a l’Arxiu Nacional de Catalunya, a Sant Cugat.

Observant els turistes

Quan fem turisme arreu no ens n’adonem, però ara que soc en un free tour per feina em sembla tot plegat força ridícul. És ridícul passejar pel centre de Barcelona amb un auricular diminut a l’orella. És ridícul anar seguint una jove com si tinguéssim cinc anys i estiguéssim a l’excursió de l’escola. És ridícul que quan ella ens fa preguntes intentem ser els primers a respondre per demostrar que som els més llestos de la classe; que som turistes diferents que abans de viatjar hem llegit quatre coses del lloc on anem. “Quan es va fundar Barcelona?”, pregunta la guia. “Fa 300 anys”, diu un dels visitants. “200 anys”, diu un altre. Quan coneixes la resposta et sembla ridícul que els visitants de Barcelona no sàpiguen que la ciutat es va fundar fa més de dos mil·lennis.

És ridícul vist des de la distància. El secret és que els turistes no es veuen des de fora. “Sabeu quanta gent camina per la Rambla cada dia?”, torna a interrogar la noia. Tothom es queda per sota de la xifra real, que se situa en les 200.000 persones. El més interessant, però, és que els turistes no s’adonen que ells són part d’aquesta xifra. Són part de la massificació, però la massificació sempre són els altres.

De fet, la mateixa experiència del free tour s’apuntala en aquesta manera de viure les ciutats des del turisme. Visitem els hits històrics del centre de la ciutat com si fossin objectes de consum. Saltem pel passat en lapses de temps de segles i ens quedem amb els millors acudits que ofereix la Barcelona pretèrita. Finalment, malgrat això, els turistes revelen la seva veritable intenció. Quan s’acaba la ruta, A. ens explica quins són, segons el seu punt de vista, els millors restaurants per anar a sopar i els bars de moda on prendre copes. La vintena de visitants demostren tanta o més atenció ara que en les dues hores anteriors.

Identitat descoberta

S’acaba el free tour. Tothom aplaudeix i comença la part més tediosa per a A. Ens diu que, si ens ha agradat la sessió, li fem una donació perquè ella viu d’això, i que quan puguem li fem una bona ressenya a Civitatis. Els assistents ens acostem per pagar-li i, quan la resta del grup ha marxat, em quedo una estona parlant amb ella per obtenir més informació. Em diu que la seva és una feina dura, però que cobra bé. “Uns 2.000 euros bruts al mes si tens sort i si treballes gairebé cada dia”, afirma. Es queixa de la massificació de Barcelona i diu que el darrer estiu ha estat molt difícil fer de guia. Creu que l’Ajuntament fa bé d’intentar regular la situació.

Tot i que ella està contenta amb la feina, confessa que les comissions que han de pagar a les grans plataformes són abusives. “Si un turista em fa una donació de menys de tres euros, no em surt rendible fer de guia”, detalla. De fet, alguna vegada ha estat dues hores treballant al centre de Barcelona i se n’ha anat a casa sense haver guanyat res.

A. m’explica més intimitats de la feina i després passa a parlar de la seva vida. Em diu què estudia, on i quant temps porta a Barcelona. Creix dins meu el remordiment, l’ètica periodística o com vulguem dir-ne, i finalment confesso: “No soc de Saragossa i treballo de periodista”. Ella es queda unes mil·lèsimes de segon en silenci. “Per quin mitjà?”, pregunta. L’hi dic i després continua parlant de la seva vida. Tant li fa, li he pagat 10 euros i això és el que li deu importar més.