Actualment disposem d’una gran quantitat d’indicadors socioeconòmics que confirmen la realitat dels contextos de segregació urbana i de concentració de necessitats socials en determinats barris de la metròpoli de Barcelona. Dades imprescindibles per informar les polítiques públiques d’acció social i urbana, però que alhora poden transmetre la sensació errònia que davant d’una estructura de desigualtats socials tan robusta poca cosa s’hi pot fer, a banda de contenir-la perquè no s’accentuï encara més. Com intervenir-hi? Deixem ara de banda les mesures estructurals (que depenen fonamentalment de la iniciativa del govern de l’Estat i del de la Generalitat) i les iniciatives locals que es defineixen per la provisió estandarditzada de serveis públics i prestacions econòmiques. Centrem-nos en aquelles accions que, en territoris d’aquesta mena, tenen per objectiu el desenvolupament comunitari com a camp base per a trajectòries personals de prosperitat. Aquí hi posaré d’exemple la Xarxa d’Oportunitats de la Zona Nord de Nou Barris (XAPÓ). Perquè constitueix el tipus d’acció social que marca una tendència de canvi en les condicions i les experiències de vida, de manera que, si bé difícilment podrà condicionar a curt les estadístiques actuals socioeconòmiques de Ciutat Meridiana, sí que obre camí a l’enfortiment de les comunitats com a condició de possibilitat de la promoció social.
Presentem la xarxa. XAPÓ és inicialment una iniciativa pública voluntària. Això vol dir que els i les professionals que la componen decideixen dur a terme l’acció voluntàriament. No segueixen directrius polítiques o executives explícites de l’Ajuntament de Barcelona. L’administració local l’acull, un cop es realitza. En tant que iniciativa pública voluntària, XAPÓ té per finalitat la coordinació dels serveis territorials i l’impuls del treball conjunt de base comunitària en l’àmbit de la infància, l’adolescència i els seus entorns familiars. Els seus trets característics són:
U, la coordinació de serveis públics vinculats a aquest cicle de vida, que comprenen àmpliament els camps dels serveis socials, l’educació i la salut. Les ròtules orgàniques d’aquests serveis són, bàsicament, el Centre de Serveis Socials de Ciutat Meridiana, l’Equip d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (EAIA), les escoles bressol municipals de l’Aqüeducte i la Muntanya, els CEIP Mestre Morera i Ciutat Comtal, el Centre Obert Ciutat Meridiana, el Centre de Salut Mental Infantil i Juvenil, el Centre d’Atenció Primària de Salut i el Centre de Desenvolupament Infantil i Atenció Precoç – EIPI. La intervenció pública coordinada en xarxa comporta pensar una estratègia d’intervenció integral superadora de la lògica burocràtica de la fragmentació entre serveis d’atenció. Aquesta perspectiva comprensiva de l’acció pública permet generar sinergies entre diferents recursos i capacitats d’intervenció, de manera que cada persona, família o grup de població rebi l’atenció necessària considerant les particularitats i les circumstàncies contextuals de cada cas.
Dos, malgrat que la majoria de participants de XAPÓ componen serveis de titularitat pública, l’evolució de la xarxa ha comportat la participació d’altres agents relatius a la iniciativa social i veïnal que actuen en el territori, de manera que XAPÓ esdevé un espai de confluència en acció comunitària. L’Associació Ubuntu, Espiral, Càritas o Proinfància participen en les actuacions a un nivell constitutiu. D’aquesta manera, la integralitat de l’acció, en què es trenen els recursos de l’administració amb els dels agents socials, pren la forma de la coproducció.
Tres, la clau de volta de XAPÓ és la intervenció en els contextos familiars com a nòduls comunitaris, en base a narratives de capacitació. Aquest és l’eix estratègic de totes les actuacions. Perquè les famílies conformen l’univers referencial primari dels infants i els adolescents, si bé circumstancialment poden patir situacions de vulnerabilitat que condicionen l’evolució dels seus fills i filles. Parlem fonamentalment de pobresa i de feblesa de vincles relacionals. Però malgrat aquestes mancances, les famílies no poden ser substituïdes en les seves funcions de criança pels dispositius d’atenció propis dels poders públics, sinó que se les ha d’escoltar i acompanyar per apoderar-les en les seves funcions parentals. Ho expliquen l’Ilu Moreno i l’Ana Cornaria en una entrevista publicada al Diari de l’Educació (3 de desembre de 2019): es tracta de passar de les situacions conflictives i la constatació de necessitats a l’anàlisi de possibilitats i la construcció d’oportunitats. Una qüestió és clara: els fills i filles són el motiu que esperona les famílies a consolidar esforços de prosperitat.
Es tracta de passar de les situacions conflictives i la constatació de necessitats a l’anàlisi de possibilitats i la construcció d’oportunitats
Quatre, els equipaments públics del territori conformen espais d’acollida comunitària. Això vol dir, posem per cas, que les escoles inclouen proactivament les famílies en el procés d’aprenentatge i la caracterització positiva del barri com a comunitat educativa; o que la intervenció primària al CAP transcendeix la diagnosi de l’estat de salut individual per incorporar les circumstàncies contextuals i la promoció d’hàbits saludables. Il·lustrem-ho amb dos exemples: el projecte Teixim vincles de l’Associació Espiral (associada a Ubuntu) constitueix un espai de suport a les famílies en la fase inicial de la criança, que es porta a terme a les dues escoles bressol; el Centre Cívic Zona Nord participa en el projecte Concilia, l’estratègia municipal de conciliació mitjançant una fórmula de canguratge públic a les zones de la ciutat amb menor renda per càpita, la qual cosa millora l’accés a la formació laboral dels adults, la incorporació al mercat de treball o el suport a la monoparentalitat. Aquesta mena de projectes permeten millorar la trama de relacions socials, prendre de referència experiències positives i disposar de temps per planificar la quotidianitat més enllà de les urgències. I important: es duen a terme en equipaments que, malgrat definir-se pels serveis que contenen (com és el cas de les escoles bressol), superen aquests límits per reformular-se com a enclavaments comunitaris. Presten els serveis pels quals han estat pensats, però guanyen polifuncionalitat en favor de la comunitat.
La capacitat d’acció en el territori que resulta de l’acció concertada entre diferents serveis, la cooperació amb la iniciativa social i l’escolta activa de les necessitats i preocupacions dels grups de persones amb què es treballa generen les condicions per a l’habilitació comunitària, la qual reverteix, en el cas que ens ocupa, en la protecció i la promoció de la infància. Però aquests itineraris d’inclusió difícilment poden ser verificables per les avaluacions de les polítiques públiques a curt termini. I és que mai cap avaluació numèrica anual podrà retre comptes dels èxits substantius de la intervenció comunitària. Perquè el seu impacte s’hauria de mesurar en base a biografies de prosperitat que sense el context de la comunitat no haurien existit. I això mai ho podrem saber amb exactitud, tot i que amb perspectiva històrica es poden comparar els diferencials d’inclusió social entre territoris amb densitat comunitària respecte d’altres que no la tenen. La idea és que a llarg termini es perden els contorns de les accions inicials que varen facilitar a determinades persones un camí de promoció, ja que en aquest trajecte s’entrecreuen les oportunitats que sorgeixen en el decurs de la vida, les possibilitats que proporciona el context, la densitat i qualitat de les relacions que es teixeixen o les pròpies decisions personals.
L’Arnau Funes ho apuntava indirectament en un recent article, El paper de l’educació en el lleure als barris, a Social.cat (16 de febrer de 2022), en què passa revista a l’organització dels esplais en l’àmbit metropolità durant els anys 70-80 del darrer segle en barris obrers de Barcelona, Cornellà, l’Hospitalet, Badalona o el Prat del Llobregat, entre d’altres. Esplais articulats des d’una estreta relació amb el moviment veïnal, el sindicalisme i el cristianisme de base d’aleshores. Com podem saber ara, analíticament parlant, quina relació concreta hi ha entre aquesta munió d’esplais i els senderis de promoció, prosperitat, amplitud d’horitzons vitals, participació social i arrelament en el territori d’aquells infants que en formaren part? No ho podem saber del cert a un nivell empíric, però sabem que foren importantíssims en les seves històries de vida, i que les narratives d’aquells que en gaudiren ho confirmen.
De la mateixa manera, l’articulació de la comunitat en base a projectes d’intervenció com XAPÓ també tenen una derivada que és important assenyalar: la producció d’iniciatives de prosperitat que no havien estat pensades ni projectades en la configuració inicial de l’acció comunitària, però que confirmen la importància cabdal de la comunitat com a camp base de la promoció social en una diversitat de possibles línies de construcció de la pròpia autonomia de vida. Completaré aquest article amb un exemple en aquest sentit paradigmàtic: el grup de mares Usina de Ciutat Meridiana. Qui primer me’n va parlar i qui em va proporcionar la possibilitat d’adreçar-m’hi fou la Raquel Aturia, educadora de les escoles bressol Aqüeducte i La Muntanya.
El grup Usina és un espai de relació que sorgeix de les mares que participen en els espais d’acompanyament a la criança Mima’t, que es duen a terme a les dues escoles bressol. El punt de connexió inicial d’aquestes dones és la maternitat i la realització de les cures pròpies de la criança en aquesta fase més intensiva de la petita infància. Alhora, però, són dones amb trajectòries de vida i professionals diverses, que es plantegen recuperar o adquirir espais propis de realització i de reorientació professional. M’ho expliquen tres d’aquestes dones: l’Ariana Estrada, la Tamara Fernández i la Bethania Ramírez. Totes tres provenen d’altres indrets: de Mèxic, l’Argentina i l’Equador, respectivament. Unes setze dones s’apleguen a Usina.
És cabdal la comunitat com a camp base de la promoció social en una diversitat de possibles línies de construcció de la pròpia autonomia de vida
M’expliquen que la maternitat (que és, en tots els casos, una prioritat essencial per a elles) comporta que els projectes personals quedin en segon terme, postergats o fins i tot oblidats enmig de la intensitat de la criança pròpia dels primers anys de vida de l’infant. Que, en tant que dones migrades, criar sense el suport de la família extensa encara fa més intensiva aquesta etapa de cures. Em comenten que, per postres, les feines a les quals s’han vist abocades són de caràcter precari. En part perquè, quan es disposa d’estudis (per exemple, l’Ariana és mestra d’educació especial i la Tamara advocada), arribar a les homologacions és un procés feixuc i lent, però també, en paraules de la Tamara, perquè en tant que persones migrades el cercle de relacions de què es disposa primàriament t’encamina cap a ocupacions on es concentren les persones migrants, caracteritzades per estar més mal pagades i ser més precàries. Ser mare, no disposar de suports parentals extensos i poder optar bàsicament a ocupacions precaritzades constitueix una combinació de condicions que fa de la vida una heroïcitat. La Bethania es posa d’exemple. Treballava en una cadena de supermercats 35 hores a la setmana començant a les 7 del matí per 600 euros nets al mes. A la feina estava molt ben valorada. Però quan en ser mare va plantejar un canvi d’horari per poder-se fer càrrec de la criatura, l’hi van negar, adduint-li que si ho feien per a ella ho haurien de fer per a les altres sis dones que es trobaven en la seva mateixa situació. La Bethania va fer números. Una cangur li sortia per 300 euros al mes, i els viatges a la feina per més de 200. Feu números vosaltres mateixos.
I partint d’aquestes experiències de vida, quin és el valor d’Usina? Segons em diuen, és un espai de relació que abans que res els permet preguntar-se què els agradaria ser. Unes a les altres es donen permís per abordar aquesta qüestió. Des dels propis desitjos i preferències, però, i aquest és un punt fonamental, des d’una relació de cooperació solidària. És un espai de confiança per al diàleg, la transmissió de coneixements i experiències i per a l’articulació de cooperació. Cooperen quan s’ajuden les unes a les altres per donar-se temps per pensar a idear els propis projectes o per fer-ne de col·lectius; cooperen quan la idea d’una d’elles millora i es perfila per la contribució de les altres. En aquest procés, les educadores socials treuen el cap, mai per tutelar, sempre per acompanyar i per tal de facilitar que allò que és pensat com a projecte pugui anar-se descabdellant, afinant, fins a traduir-se en una acció concreta d’ocupació, d’ajuda mútua o de formació.
Usina és la base comunitària d’apoderament d’aquestes dones. La relació les enforteix per mirar de prosperar, esperonades per la seva pròpia maternitat, segures de les capacitats de què indubtablement disposen. Es reconeixen, es trena la confiança; puja l’autoestima de totes. Perquè abans que res són dones amb capacitats que han de poder desplegar. Aquesta és la mirada. Cadascuna vetlla pel seu futur i el dels seus, però juntes és quan poden enlairar-se. L’Ariana ho expressa diàfanament: “Jo sola no hauria pogut”. Si la comunitat proporciona un intangible sòlid com una roca, aquest és l’apoderament, expressat aquí amb una frase de cinc paraules.
I entre la trama de relacions que es van trenant a Usina es despleguen les iniciatives: l’Ariana parla del projecte de canguratge infantil Mares per mares, complementari al municipal Concilia; la Tamara comença a donar suport jurídic, especialment en qüestions d’estrangeria; la Bethania, que ara és monitora de lleure, està projectant un espai infantil i familiar al barri per a festes, trobades i reunions. I tot passa a Ciutat Meridiana.
Per concloure, quedem-nos amb la idea que les trajectòries de prosperitat que floreixen d’una iniciativa com XAPÓ poden ser diverses. Unes seran projectades per l’organització de la xarxa; altres emergiran de la pròpia dinàmica de densificació de les interaccions socials, sense haver estat pensades ni planificades inicialment. Aquestes segones són cabdals, perquè són el substrat dels itineraris cap a l’autonomia que es configuren en marcs comunitaris. Proporcionen un futur vital que és complicat de captar segons els sistemes d’avaluació de les accions públiques. Però expliquen clarament per què les comunitats són tan importants per canviar les pròpies condicions de vida.
