La senyora Maria va treballar tota la vida en una empresa del sector químic molt important. No es va casar mai. Va tenir nebots, això sí, i va morir ara fa uns quants anys. Amb el seu esforç va poder comprar un pis els anys 60, en un barri obrer i de classe treballadora. Més que d’un pis es tractava d’un piset. A l’època, i durant tots els anys que en va pagar el préstec, aquell pis va consumir impostos, que van pagar els que van comprar el sòl, els que van promoure l’edifici, els que en van vendre els seus habitatges… I cada habitatge va pagar la seva contribució, els seus consums i, si es transferien de propietat, la seva plusvàlua. El pis, de fet, és un actiu que genera ingressos recurrents a l’administració. I això passa quan es vol fer, mentre es fa, quan s’acaba, quan es ven o es revèn, quan es reforma, quan es lloga i quan s’hereta.
Quan va traspassar la senyora, el pis va quedar per a la seva germana vídua, amb una pensió minsa. Amb esforç va pagar l’herència i va pensar en aquell habitatge per llogar-lo. Va ser una idea que el temps va demostrar dolenta. Una finca envellida, necessitada de cada vegada més inversions, i uns inquilins nets d’uns coetanis de la senyora, “molt bona gent” segons ella, però que no havien transferit als seus successors l’amor pel treball i l’esforç, fet que es traduïa en impagaments d’un lloguer que expressament era petit per mirar d’assegurar-lo.
Fer fora els inquilins consumiria més anys de vida dels que tenia la senyora al davant i li costaria diners i maldecaps, sense la seguretat que el dia del llançament no s’hi presentessin plataformes de defensors dels desafavorits, que de tant en tant també defensaven els galtes. A sobre, una nova regulació governamental obligava la senyora a no augmentar-los el lloguer, i a tributar-lo. Tot plegat, incentius per vendre’l i treure-se’l de sobre, retirant-lo del mercat de lloguer, com així va ser.
Aquesta història no és un conte. És certa. Temo, però, que no és l’única. Tampoc no pretenc parlar-ne gaire, sinó introduir una idea o debat al voltant de quins incentius té l’administració per promoure habitatges assequibles, si és que en té… Potser, si trobem la resposta, podrem saber per què no se’n fan més o per què no se’n fan prou.
El pacte social per l’habitatge és, de veritat, el gran acord econòmic i social que el país necessita
L’administració, el govern, és una guanyadora neta del negoci immobiliari. Si es fa sobre sòl privat, en cobra impostos i li’n surt gratuïta la urbanització. Si es fa sobre sòl públic, converteix un actiu en un passiu que li costa diners. Igualment, l’administració “hi guanya” quan el “negoci” o “la propietat” és d’un tercer. Posa la mà a la butxaca de qui compra sòl, de qui construeix l’edifici, de qui ven el pis i de qui el compra. També de qui l’hereta i de qui el revèn. Ja no hi ha desgravació fiscal a la compra d’habitatge i les ajudes al lloguer arriben a pocs, tard i malament, i no serveixen ni per rebaixar-ne el preu ni per millorar-hi l’accés.
Així les coses… Quins incentius té l’administració per fer habitatge públic? Pocs. No li surten els números. En pressupostos finits on educació, sanitat o infraestructures consumeixen molt, l’habitatge apareix com una font d’ingressos recurrent, si el fan els privats, però com una despesa, si el fessin els públics (almenys els primers anys). En el mentrestant, l’administració cobra de tothom qui intervé en el procés immobiliari, sense desgast, i el resultat és prou clar: un sector que no creix, uns preus a l’alça i un malestar social creixent per la impossibilitat dels més joves d’emancipar-se o de servir habitatge als nous catalans que han arribat al país els darrers anys. A tot això s’hi ha afegit una resposta pública intervencionista que de moment no dona resultats, mentre la col·laboració publicoprivada (gran iniciativa) de l’Àrea Metropolitana a través de la societat mixta Habitatge Metròpoli Barcelona, creada el 2021, encara no ha començat a agafar velocitat (per dir-ho suaument).
En aquest marc, cal repensar l’habitatge, i la nova mentalitat ha de ser menys fiscal i més social. I ha de tenir un fast track de procediment urbanístic.
Cal canviar el paradigma, peti qui peti. Els promotors públics i privats s’han de repartir els nínxols del mercat i acordar amb transparència les regles del joc. Els promotors i els constructors volen fer habitatge. La societat necessita habitatge. I els governs? No ho sabem, més enllà de les promeses que s’endú el vent i de les realitats que s’endú Hisenda, o que atura la burocràcia. El pacte social per l’habitatge és, de veritat, el gran acord econòmic i social que el país necessita.
Ferran Falcó, president de Restarting Badalona
