«De vegades les coses no passen perquè sí.
Hi ha clàusules ocultes que van determinant,
que van fent i desfent allò nostre, i en canvi
no compten amb nosaltres, no ens exposen l’assumpte:
ens ignoren del tot. És terrible, si es pensa»
Vicent Andrés Estellés
Hi torno, sense gaire remei i sense solució de continuïtat. Desesperadament. Hi torno perquè es repeteix de mala manera, com a funesta resolució sistèmica. I intento explicar-me. Tot just abans de les municipals de l’any passat, el fet polític previ més concret i alhora el fracàs més sonat va ser, per a molts, el suïcidi de la Melanie abans de ser desnonada del barri de Sant Antoni de Barcelona. Se’n va parlar poc o res durant la campanya –i si hi penso molt, millor així, que el biaix electoralista pot ser massa brut i completament brutal. En tot cas, ni abans, ni durant ni després de la festa de la democràcia la Melanie va comptar per a res –com tants que mai no compten enlloc. Només dos dies després un home desnonat s’abocava al buit des d’un quart pis i moria a Paiporta, al País Valencià.
Respiro cercant un ferro roent. I el trobo a precari. Dimecres 20 de març, a la llibreria Terranova es va produir un petit i llarg miracle, perquè allà la vida, cada vida, comptava en la conversa intensíssima i interessantíssima que va aplegar el psiquiatre Fernando Colina i en Fernando Balius, activista en salut mental, filòsof i autor de Desmesura. Una historia cotidiana de locura en la ciudad. Colina ha escrit que «la bogeria es confon fàcilment amb la pèrdua de la raó i la malaltia; però, més encertadament, és una barreja insostenible de coneixement i soledat». En Nando, que això ho ha viscut en primera persona, va desplegar una lucidesa desbordant quan descrivia que ni salut mental ni bogeria es poden comprendre i abordar sense contextos socials, vitals i polítics ni biografies precàries. Tot just començar ens va demanar que féssim una senzilla prova en sentit contrari: que poséssim al cercador d’imatges de Google el concepte salut mental i després el concepte bogeria. En tots dos casos, les imatges venien a suggerir directament que tot passa dins del cap i que no hi ha cap enfora, cap entorn, cap context –en el cas de la salut mental tot eren coloraines d’autoajuda; en el cas de la bogeria, foscor, penombres i negres. En Nando, extremadament sensat i el més raonable de la sala, va dir tantes coses tan ben relligades que la llibreta guarda i cuida els apunts presos: «Anem amb una escopeta de fira per abordar la complexitat»; «restem indiferents al fet que la gent cau»; «patiments psíquics generats per tantes violències i que no paren de créixer»; «el capitalisme és disfuncional amb la vida»; «cal impugnar l’ordre social; la construcció d’una societat més lliure i més justa és, per principi, una qüestió de salut mental»; «ha desaparegut el diàleg» o «cal aturar el context d’infantilització que se’ns menja i polititzar el malestar».
En tot cas, reiteracions acumulades i pensant en les paraules del Nando, sí que sabem que a les portes de les eleccions municipals del 2023 i a la Barcelona que fa molt i massa que ja no és la ciutat dels prodigis, una dona de 56 anys que havia perdut la feina feia poc es va suïcidar després que el sistema –i tots els seus engranatges– l’expulsessin de casa. Fa un any vaig dir el mateix que diré ara –i no n’hem après res encara, pel que sembla. Tretze anys abans, tot havia anat rutinàriament igual tot just abans de les eleccions catalanes del 2010: Miguel se suïcidava al barri del Gornal de l’Hospitalet després de ser desnonat. Feia dos anys que havia esclatat la crisi financera. El més tràgic –o el més indecent– és que el pis buit on vivia era propietat d’Adigsa, l’empresa pública d’habitatge de la Generalitat, que encara va exigir 9.000 euros d’indemnització a la vídua. Un pis públic abandonat feia anys. Aquell dia Miguel va anar a demanar una petita pròrroga que se li va denegar: es va penjar enmig del parc. Però tot ve de lluny, gairebé d’antic. Fa molt que vaig llegir una brillant recensió de l’estimada Blanca Llum Vidal a propòsit de L’home que talla l’aigua, de Marguerite Duras (dins de La vida material, Club Editor, 2018), on la Blanca descrivia un dolor fet literatura per denunciar una immoralitat sistèmica: això és una família que viu en una estació mig abandonada d’un poble de l’est de França. Una família que no pot pagar la factura del gas, ni de l’aigua ni de la llum. I una família que es mata. Duras ho escrivia així: «Cent metres. Estirar-se. Tranquil·litzar les criatures. Adormir-les, potser, amb cançons. / Diuen que el tren es va aturar. / Aquesta és la història».
7.148 desnonaments el 2023 a Catalunya, encapçalant com sempre el rànquing –20 al dia en silenci oficial
Vides que s’aturen, vides desnonades, tot just abans de les pròximes eleccions del 12 de maig. Ha tornat a passar. El mateix. Un altre cop. A Sabadell. Dimarts 19 de març. Un home de 70 anys es va suïcidar després de ser desnonat amb la seva muller depenent. Feia un temps que ja no podien assumir el lloguer de la casa on vivien feia 30 anys –el deute ‘judicial’ era de 3.334 euros. La comitiva judicial va entrar i ell va marxar. Marxava del tot. L’Àlex, un manyà manetes que ajudava tothom tant com podia, es va desnonar també de la vida en un parc proper. El trencaclosques posterior és l’habitual i és lacònic: nota breu del TSJC dient que havien avisat els serveis socials, portaveu de l’Ajuntament dient que no sabien res de res sobre la situació de la parella i que, quan es van assabentar de l’ordre de desnonament, van intentar contactar-hi sense èxit. I el comunicat extens de sempre de la digna PAHC, veritable salvavides col·lectiu, parlant de violència classista: no és un suïcidi, és un assassinat. Em repeteixo, ho sé. Però és que ha tornat a passar. Un altre cop, osca i mort.
7.148 desnonaments el 2023 a Catalunya, encapçalant com sempre el rànquing –20 al dia en silenci oficial. La història es reprodueix i les lluites persisteixen. Però és que repetir-nos és l’únic, com m’escrivia fa molt un amic, que podem fer, perquè intentar que això no es repeteixi ja només depèn dels supervivents: «Per això, al contrari del que pretén Hollywood, el mal sempre ha triomfat. Triomfarà. Es repetirà. I davant seu, tot el que podem fer és repetir-nos nosaltres també. Repetir què? Repetir, si es vol, allò incommensurable (…) Perquè repetir allò que és incommensurable –també ho sabem– és interrompre breument la seva comptabilitat assassina. I és l’únic que podem fer. El contrari d’una bomba, sí, és una carícia, que no fa soroll i no deixa marques. El bé, incommensurable, és tan concret com les navalles i les ferides; s’ocupa dels cossos vius sense cap certesa. Els petons no deixen runes, però són també infinits; les lleis no impedeixen les bombes, però creen les condicions per desactivar-les. Tot pot fallar –la democràcia, el dret, la justícia econòmica, l’educació, l’art, l’amor–, però no hauríem d’empènyer en aquesta direcció».
Qui empeny què, qui empeny qui. Durant aquest darrer hivern he llegit astorat Morts per desesperació i el futur del capitalisme d’Anne Case i Angus Deaton (Deusto, 2020), on es detalla com han augmentat exponencialment les morts per desesperació –suïcidi, drogodependències o totes les derivades de l’alcoholisme– entre els treballadors blancs precaris dels Estats Units. I aleshores m’he recordat d’en Mumia Abu-Jamal quan, des del corredor de la mort, advertia que el que és una bogeria no és oposar-se al sistema. El que sempre serà una bogeria serà no fer-ho.
