No es tracta de moviments massius, però sí que s’ha detectat una tendència creixent, dins de la regió metropolitana de Barcelona, de trasllats residencials de les grans ciutats a municipis menys densos i rurals. Els experts anomenen aquest fenomen contraurbanització. És una tendència minoritària que només afecta el 2% dels moviments, de manera que es preveu que les grans ciutats ni ho notin des d’un punt de vista demogràfic. Sí que ho notaran alguns municipis de destí, on s’experimentaran canvis socioeconòmics. Això és el que diu un estudi de l’Institut Metròpoli.
Hi ha diversos factors que determinen aquests canvis residencials cap a zones rurals. El primer seria una creixent conscienciació ecològica que esperona la cerca d’ambients més sans i amb menys pol·lució a prop de la natura. D’altra banda, l’encariment de l’habitatge a les grans ciutats fa que alguns ciutadans busquin preus més assequibles a fora. En la consolidació d’aquesta tendència hi ha tingut molt a veure la pandèmia i l’increment del teletreball. Ara, moltes feines es poden desenvolupar des de casa i el fet presencial ha anat disminuint a les empreses i, per tant, facilitant aquests trasllats.
Malgrat que aquest fenomen és anterior, va ser l’any 2020, en plena crisi de la covid, quan es va produir el pic de moviments de les zones urbanes denses a d’altres de menys poblades i rurals: 2.791 en total. El 2021 la xifra va ser menor, però creixent respecte del 2019, amb 2.659 moviments. No és una tendència que es produeixi només a la regió metropolitana de Barcelona, sinó que es tracta d’un fet més global que es registra, sobretot, a les grans aglomeracions metropolitanes europees.
Es tracta de territoris de gran extensió on hi ha diversitat de poblacions, des de grans ciutats fins a petits pobles, de manera que el que s’està produint realment són ajustos que es manifesten en una certa desconcentració de la població metropolitana. I això és la contraurbanització. El sociòleg Sergio Porcel, que és qui ha coordinat l’estudi, explica que aquest fenomen es manifesta quan el saldo migratori de les poblacions menys habitades és superior al de les grans zones urbanes.
Els experts estimen que, en els pròxims cinc anys, marxaran de les grans ciutats de la regió metropolitana 51.000 persones. I encara n’hi ha 69.000 més que manifesten les seves preferències per moure’s cap a nuclis menys densos o rurals. És a dir, que en aquests moments hi ha 120.000 ciutadans de la regió metropolitana que ja tenen decidit fer el pas o que el faran si tenen una bona oportunitat.
Hi ha 120.000 ciutadans de la regió metropolitana que ja tenen decidit marxar de les grans ciutats o que ho faran si tenen una bona oportunitat
Cal insistir que es tracta d’una tendència minoritària i interna a la regió metropolitana que no alterarà el còmput global d’habitants. La regió de Barcelona té 5,8 milions d’habitants. És la tercera gran aglomeració urbana d’Europa, després de París i Madrid, i una de les cinc que superen els cinc milions d’habitants. La segueixen les regions alemanyes de Berlín i Ruhrgebiet.
Cinc milions és la magnitud que dona a una regió metropolitana el potencial per ser competitiva dins d’un model en el qual les grans aglomeracions urbanes s’han convertit en importants motors econòmics dels estats. És per això que hi ha veus, entre elles la de l’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, que creuen que l’actual àrea metropolitana s’ha d’estendre als municipis de la regió, als de les comarques de la segona corona, i consolidar la seva institucionalització amb més competències.
Així, mentre que l’efecte de la contraurbanització a les grans ciutats serà imperceptible, no passarà el mateix als nuclis petits i rurals. Segons Porcel, el 70% dels nouvinguts a aquestes poblacions que formen part de les 164 que integren la regió metropolitana provenen de les grans ciutats. Si bé l’increment de població en aquests nuclis és una clara oportunitat per revitalitzar les àrees rurals dins de la regió metropolitana i, per tant, una solució al seu despoblament, també té riscos en forma de possibles afectacions a l’alça en el preu de l’habitatge i conflictes de convivència i d’interessos econòmics. Tanmateix, es pot produir un efecte de municipis dormitori si els nouvinguts tenen la seva feina a les grans ciutats. La manca, en molts d’aquests nuclis, d’una oferta de transport públic es traduiria en un increment de la mobilitat en vehicle privat, amb les seves conseqüències mediambientals.
Porcel assenyala que, per neutralitzar aquests efectes negatius, seria convenient que els fluxos migratoris cap a les zones rurals anessin acompanyats d’una descentralització de l’activitat econòmica dins de la regió metropolitana, una millora substancial de l’oferta de transport públic i un increment del teletreball en aquelles feines que ho permetin.
En conclusió, aquesta tendència creixent de la contraurbanització no serà suficient per neutralitzar el fenomen de la regió metropolitana buida, però sí per alterar en alguns casos la vida quotidiana i econòmica de les poblacions poc denses i rurals. És una qüestió no menor que mereix ser tractada en polítiques comunes pels 164 municipis de la regió.
I aquesta és una raó més per avançar en la construcció d’una regió metropolitana amb competències i capacitat de govern reals.
