Senyores, senyors. Permetin-me que em remeti a un conte per explicar millor el que vull dir. Les narracions poden ser una arma de doble fila. Normalment s’accepten de bon grat perquè formen part de tradicions que són el punt de mira d’aquells que poden escriure-les, és a dir, dels qui manen.
Com que no vull fer-me pesada, intentaré ser breu.
Entre els textos del Gènesi, un dels més desconeguts és el protagonitzat per la Lilit. “La primera dona” és una història narrada dues vegades: la d’Eva va ser escrita, la segona només explicada oralment i, per això, poc coneguda. Sembla que Adam va demanar ajuda a Déu perquè Lilit era rebel i no satisfeia els seus desitjos… Pobre Adam! Ella no va tenir més remei que marxar després de demanar ajuda sense resposta, perquè no tolerava ser forçada per un home vulgar i posseïdor… Un gest que va propiciar l’enuig bíblic del Creador. En fi, tota la ira divina i un nou concepte del mal que van utilitzar algunes religions per fer de la dona lliure un ésser perillós i endimoniat, “prostituta” assedegada, lladre nocturna de nens. Fa pena descobrir que es tracta d’un mite molt vigent; el personatge televisiu Bertín Osborne resumia que la raça espanyola es defineix pel seu masculinisme.
El gran escriptor jueu Primo Levi va denunciar els factors ocults de l’agressió a les dones en la seva obra Lilit i altres relats. Les dinàmiques del poder mai no qüestionen què és el que hi ha darrere del que es diu. Penso que aquest relat és una revelació d’alliberament personal que reclama el dret a triar sense ser sotmesa a la força. Una visió gens extraordinària que es defensa com pot dels estereotips masclistes mil·lenaris i s’enfronta, en molts casos, a l’”eugenèsia” d’un passat recent que afirmava que les dones republicanes –Lilits– tenien sentiments patològics i un gran instint de crueltat.
Les idees, o la falta d’aquestes, són més perilloses que el verí, i la seva cura rau en “aprendre fent coses”, per molt petites que siguin. Una didàctica que necessita el concurs de l’art en totes les seves facetes, una pedagogia sentimental, ara inexistent, i una educació sexual efectiva que contraresti la informació limitada i absurda de la pornografia.
L’aplicació del pla de mesures contra la violència envers les dones i les criatures és una molt bona notícia, però la prevenció no pot sostenir-se només en demanar silenci a les víctimes. Caldrà també plantar cara i denunciar sense por, i amb els mecanismes necessaris.
I els mitjans? Què es pot fer des de la premsa, la ràdio i la televisió al respecte?
En primer lloc, posar més atenció en l’ús d’expressions masculines quan no és moralment correcte (tots, ells, alguns…). També es podria demanar el segon cognom a periodistes i col·laboracions per fer justícia amb les nostres mares. La funció de la cura de textos és una tasca summament important en aquest sentit: no negar el femení.
Parlant de mares, aniria bé fer un esforç col·lectiu per controlar les infames expressions –com aquella de “fill de puta”– i altres termes tan arrelats a la nostra cultura i que aboquen tanta merda a les dones.
Qualsevol dia s’enfadaran molt i ens deixaran sense les postres.
