Quan un immigrant senegalès sense recursos arriba a Barcelona perseguint els seus somnis o escapant del seu país a la recerca d’una vida millor, el sindicat popular de venedors ambulants li regala la seva primera manta per exposar la mercaderia i poder prosperar amb les vendes al carrer. Acostumats com estem a defensar-nos del que ve de fora, aquest acte de benvinguda i d’acolliment, sens dubte, sacseja les nostres consciències.
La fugida de les persones africanes dels seus països a causa de l’espoli dels seus recursos naturals, de la colonització històrica per part d’Occident i de la industrialització del món a costa seva han fixat l’atenció de la comissària de la Mostra d’Arquitectura de la Biennal de Venècia aquest any 2023.
L’exposició ‘Seguint el peix’, als Esdeveniments col·laterals de la Mostra d’Arquitectura de la Biennal de Venècia 2023. Fotografia de l’autor
Lesley Lokko, arquitecta i escriptora ghanesa nascuda a Escòcia, va llançar una invitació a la comunitat internacional d’arquitectes, artistes i dissenyadors per participar en el Laboratori del futur, amb la mirada posada a l’Àfrica, amb la voluntat de ser agents del canvi. Una transició necessària cap a un món descolonitzat, descarbonitzat i més just amb la societat i el medi ambient.
Amb algunes excepcions, un gran nombre de participants han fugit d’estudi, bé per una manca de discurs propositiu, bé per un excés de vanitat o bé per totes dues coses. Entre les excepcions, el pavelló espanyol a la zona dels Jardins, que sota el lema Foodscapes (els paisatges del menjar) mostra com el cultiu, la producció i el transport d’aliments acaben donant forma al nostre món, generant factories d’explotació animal, contaminació ambiental i temporers de les collites, la majoria africans, que cultiven la nostra terra malvivint en condicions de pobresa vergonyant. Una mirada valenta i crua que ens obliga a pensar altres models possibles capaços d’alimentar el món sense devorar el nostre planeta i a nosaltres mateixos.
Cal esmentar també altres propostes que denuncien la mineria extractiva depredadora, si bé és cert que alguna fora del territori africà. És el cas de dues participacions espanyoles més, titulades Pilbara Interregnum i Xholobeni Yards, a la zona expositiva de l’Arsenale. La primera mostra la regió de Pilbara al nord d’Austràlia, una zona de la mida d’Espanya amb accés directe a l’oceà Índic, amb una activitat minera fora de control en un territori considerat buit i que subministra tota mena de matèries primeres a Occident, menystenint, depredant i mutilant els assentaments aborígens mil·lenaris.
La segona situa la nostra civilització davant del mirall, mostrant les façanes dels gratacels de Nova York, tractades amb titani polit per evitar que la pols s’hi fixi. Un mineral extret de la regió sud-africana de Xholobeni, que deixa com a residu una sorra tan fina que ha cobert de pols una extensa àrea poblada.
A Barcelona, el sindicat de venedors ambulants ha creat la marca Top Manta, fent de la necessitat virtut
Altres participants destaquen aspectes similars relacionats amb l’explotació desmesurada que el sistema capitalista produeix al món. Algunes veus autòctones africanes que mostren el resultat d’aquesta desigualtat territorial es poden trobar al Pavelló Central.
Però ha estat una exposició marginal representant Catalunya, Seguint el peix, als anomenats Esdeveniments col·laterals, la que ha decidit aguantar la mirada sense titubejos davant la petició que llançava la comissària de la Mostra. I ho ha fet començant per mirar què passa a casa nostra, davant dels nostres nassos.
Aquella manta que els immigrants senegalesos regalen al nouvingut a Barcelona és l’espurna que encén el discurs. Com en una rondalla de les Mil i una nits, l’espectador és rebut per un conjunt de catifes màgiques que el transporten pels diferents relats que l’immigrant ha anat vivint en el seu viatge fins a Occident i en la seva vida diària entre nosaltres. La primera lectura de l’exposició és, doncs, aquell moment congelat en el temps en el qual, quan se sent la paraula “aigua”, els venedors estiren les mantes per alçar la mercaderia, transformant-la en un farcell per fugir de la policia i evitar que acabi requisada. Una lliçó d’habilitat i d’adaptació que, a més, posa en relleu el regal que rep el venedor ambulant novell. No és una simple manta. És un sistema de supervivència davant la nostra societat, que els criminalitza i els condemna a una vida al marge de la legalitat. A Barcelona, el sindicat de venedors ambulants ha creat una marca legal amb el nom popular amb què la gent els va batejar, Top Manta, fent de la necessitat virtut.
El títol de l’exposició, Seguint el peix, fa esment al motiu pel qual els senegalesos es veuen obligats a fugir del seu país. La indústria pesquera internacional ha exhaurit les reserves de peix que alimentaven la població. En un acte legítim, reclamen allò que és seu, veient-se obligats a emigrar seguint l’aliment que els permetia subsistir. Aquesta lectura ens ensenya una segona part de l’exposició, on els comissaris Francesc Pla, Eva Serrats i Daniel Cid, juntament amb alumnes de l’Escola d’Arquitectura del Vallès, a Sant Cugat, proposen estratègies reparadores per a una dignificació de la vida dels que arriben a casa nostra per establir-s’hi. Nous menjadors socials, habitatges extensius capaços d’acollir una manera de viure més flexible i en comunitat o bé recuperar les rebotigues dels comerços per afavorir el frec i la integració de les persones.
I tot amb molt pocs mitjans. Unes simples mantes voladores i quatre dibuixos, que farien posar vermells els autors de més d’una proposta amb pantalles LED gegants o maquetes impreses en 3D, per denunciar el malbaratament dels nostres dies.
Manuel Sánchez-Villanueva Beuter, arquitecte fundador de haz arquitectura i professor de projectes arquitectònics a la UPC
