Durant setmanes, les que van del 24 de desembre passat fins avui mateix, he seguit amb força interès els esdeveniments succeïts a Catalunya. Home de bona fe, he esperat pacientment a notar l’efecte de la frase de Felip VI pronunciada durant el discurs reial de Nadal: “Espanya és una democràcia madura”. Ho va dir amb el cap ben alt, amb la hidalguia castellana que el caracteritza; ell, que viu a cos de rei gràcies al Movimiento i no als vots que defineixen una democràcia. El Movimiento que es demostra no caminant sinó designant, a dit: de Franco a Joan Carles I i d’aquest a Felip VI. Durant aquest temps, a Catalunya seguim tenint persones innocents empresonades, volen acabar amb la nostra llengua, ens segueixen insultant, amenaçant, agredint, denunciant i odiant només perquè volem ser. La llibertat d’expressió conculcada, la mentida oficialitzada i persisteix el 155 il·legítimament i amb benedicció monàrquica inclosa. Polítics, jutges, fiscals, periodistes, policies, militars, unionistes tots… catalanofòbics tots, tots a una per practicar, amb violència, una lobotomia col·lectiva per corregir les nostres desviacions democràtiques. Acompanyats, des del silenci còmplice, pels Iglesias, Garzón, Coscubiela i Serrat o les Colau, Coixet i Vintró de torn, els-les ‘progressistes’, en realitat, monàrquics-monàrquiques postfranquistes per omissió. Més que madura, diria que la democràcia espanyola està podrida.
