Fa tres anys estàvem tots tancats a casa presoners d’una pandèmia d’abast mundial i després, a poc a poc, es van anar obrint forats per on vàrem transitar, dins i fora, al llarg de dos anys. Dos anys és un període de difícil avaluació; una tragèdia per als que varen patir pèrdues familiars, un desajust per a adolescents, un pou d’incerteses per a la major part dels treballadors i una aventura distòpica per a teòrics i exegetes del catastrofisme socioeconòmic.
Va ser un sotrac inaudit, però en realitat no deixava de ser un artefacte més d’aquest bombardeig lent però continuat que es va iniciar l’any 2007 amb la primera crisi financera i que configura un contundent atac contra aquesta meravellosa construcció social que anomenem estat del benestar. Hi ha una coincidència de factors que ho determinen: transició digital, canvi climàtic, globalització i concentració econòmica, intel·ligència artificial i desaparició dels models alternatius que varen donar sentit al debat polític al llarg del segle XX.
Semblaria que hem sortit de la pandèmia més individualistes i hedonistes, i malgrat les aparences d’una major preocupació pel futur del planeta, més insolidaris, intolerants i incívics. L’increment del consum domèstic és un fet irreversible que val per als continguts culturals o per a les compres bàsiques. És eficient i de vegades més econòmic, però suposa una reversió de l’activitat comunitària convertida en un espai de festa on no importa gaire si acaba en “botellot” o en l’interès del contingut. L’espai públic esdevé terreny de conquesta i el soroll la mesura indefectible del grau de tolerància. I si bé és cert que les molèsties d’una nit farcida de litúrgies hedonistes són evidents a molts racons i places de la ciutat, renunciar a l’ús comú dels espais públics és tan absurd com inútil. Vivim una època amb absència de debat rigorós amb massa opinions prefixades, irrebatibles i de vegades sectàries. Són les xarxes, diem, però nosaltres les omplim diàriament.
L’estat del benestar i les noves tecnologies del coneixement són una combinació imparable
Res és casual –potser ho assenyalo víctima d’una anàlisi pròpia del materialisme històric–, però més enllà de les aparences, el fet és que la pandèmia ens ha adoctrinat i acovardit amb una exagerada exigència de més serveis públics per protegir-nos de nosaltres mateixos: més neteja, més seguretat, més serveis socials i més ajudes econòmiques. És comprensible, perquè l’Estat s’ha convertit –i l’hem deixat convertir– en el nostre mantra protector. Estem transitant per moments marcats pel pessimisme vital on el futur està poc incentivat i la certesa d’un destí prefigurat per tecnòlegs i polítics populistes sembla escrit.
El pessimisme social no és una novetat històrica; va marcar el final de l’edat mitjana i es va instal·lar profundament a Europa el segle XX entre les dues Grans Guerres, però d’aquests i altres períodes de crisi en van sorgir grans moments de renovació política i econòmica marcats sempre per una elevada presència de la cultura, conduïda, primer, per la Reforma Protestant i, després, pels moviments de la democratització cultural. Però, tot i que la història està farcida de petits i grans moments d’il·lustració, el d’ara és el primer que té un abast universal i afecta tots els humans, i cal llegir-ho com una oportunitat.
Tot canvi de paradigma necessita una refundació cultural. La d’ara serà digital i també serà profundament democràtica, perquè, més enllà de multiplicar l’accés als béns culturals, permet una gegantina socialització dels instruments de creació i participació cultural. Aquest és el debat real que ens proposa la intel·ligència artificial i la distribució digital de tota mena de continguts. És cert que fa por, perquè els grans canvis suposen nous actors i nous missatges, però per poc que ens hi posem i trobem les eines que configurin noves ètiques ecològiques, nous pactes socials i nous criteris institucionals, el futur tornarà a ser de nou l’únic escenari real de la vida dels humans.
L’estat del benestar (que es fonamenta en el principi de la redistribució de la riquesa) i les noves tecnologies del coneixement són una combinació imparable a la qual no li falten enemics. Economia més justa i cultura: aquesta és la fórmula de l’Europa de la segona meitat del segle XX i la que es torna a dibuixar després de la covid.
Xavier Marcé, regidor de Turisme i Indústries Creatives de l’Ajuntament de Barcelona i regidor del Districte de Nou Barris
