Abans de la Diada el debat és: “Serà un fracàs. Baixen les inscripcions!”. Bé, algú em pot citar un país del món on la gent s’apunti per anar a una manifestació? I un cop apuntada, que vagi a un punt concret a fer-hi una cosa concreta?

L’endemà de la Diada el debat és: “La mani ha punxat. L’independentisme ha mort”. I ho afirmen mitjans de comunicació que aquest any donen com a certes les xifres de la Guàrdia Urbana de BCN que l’any passat qualificaven textualment en els seus titulars de “no ser certes”.

I els dies posteriors a la Diada, grans reflexions sobre cap on va l’independentisme. Aquest any encara més perquè d’aquí no gaire ens caurà al cap la sentència on l’Estat li posarà una xifra en anys a l’escarment. I així arribem a la paraula de moda que és “autocrítica”, un concepte que inclou el debat sobre la “unitat” i les queixes sobre una “falta d’estratègia”.

Autocrítica? Molt necessària. Sempre. Però que la faci tothom, no? Uns i altres. Indepes i unionistes. Però resulta que l’unionisme no en fa. Mai. Ni s’espera que aquest cop en faci. I motius li’n sobren. ¿Per què els uns creuen que tenen la raó absoluta i no es plantegen qüestionar-se res i els altres sempre estan obligats a flagel·lar-se públicament?

L’independentisme té molts motius per reflexionar, però no són els únics. Aquí tothom ha de ser honest intel·lectualment. O és que l’unionisme no té res a dir sobre la falta de propostes al problema polític que té sobre la taula i que condiciona la possibilitat de fer governs a Espanya? L’unionisme no té cap altra resposta que la judicial i aplicant les lleis a gust? Pensen engarjolar els 2 milions i mig de catalans partidaris de la independència i als altres centenars de milers que volen votar per poder usar la papereta del no?

L’unionisme no té res a dir sobre la falta de propostes al problema polític que té sobre la taula i que li impedeix fer governs?

Quan l’Estat va veure que l’1-O la gent sortiria al carrer a votar, l’estratègia va ser usar la violència. Per provocar por i que es quedessin a casa. Ara usen la justícia per acollonir. Als polítics i a la gent que protesta al carrer. I això últim, que ho preguntin a Tamara Carrasco, acusada de terrorisme per manifestar-se.

A l’independentisme, políticament desunit i socialment unit però desenganyat, se li exigeix i s’autoexigeix preguntar-se un cop i un altre cap on va. L’unionisme, tan dividit que pot anar repetint eleccions sense problemes, està totalment unit en dues coses bàsiques: 1/ la unitat. I només accepta dels altres parlar d’unitat i 2/ no plantejar-se mai la possibilitat d’haver comès algun error. Perquè creuen tenir la veritat absoluta. I potser aquest és el símptoma que demostra que saben que no la tenen.

Els mateixos que qüestionen i menyspreen els evidents èxits dels altres fracassen en els seus intents de fer el mateix i els demanen autocrítica. Home, com a postura còmoda és fantàstica. I de moment, efectiva, perquè els funciona. Ara bé, normalment, a la vida qui mai es qüestiona res és perquè té por de fer-ho i adonar-se que ha de qüestionar-s’ho tot si vol solucionar els problemes.

Publicat a El Nacional.cat