Fa 30 anys d’aquella nit tan llarga que ha quedat enregistrada a les hemeroteques amb la fórmula de 23-F. Una nit en què una atàvica concepció del poder (dir política seria ser massa condescendent) i de la submissió de la població ens va constrènyer tota una nit de l’aleshores incipient democràcia. Però aquell espectre de tan vella i coneguda olor, en expressió de Benet i Jornet, no era una reescenificació de l’època de Reis Catòlics treta d’aquelles rònegues enciclopèdies escolars “Álvarez” de la postguerra i escola franquista.
Una vella i coneguda olor, de ferum de la rància, d’una sola visió hispànico-hispana peninsular, arnada i tocada de tricorni, que ens recordava que d’Espanya només n’hi ha una i des d’un sol angle i punt de mira. Al rerefons, el vell “problema catalán” que continuava arrossegant-se des dels temps de la Constitució de Cadis, la Pepa, de la qual es preveuen grans fastos en el seu bicentenari el 2012. Arrossegant-se des dels temps del general Prim, passant per dues repúbliques, i també dues dictadures…
Som, però, al 2011, en ple segle XXI, i moltes coses han canviat. Moltes sí, però no prou, ni com voldríem. Fa 30 anys, malgrat aquella atzagaiada, teníem molt de camí per recórrer en aquella joveníssima democràcia que ens obria finestres a una certa esperança que, amb al temps i força de voluntat, permetrien redreçar temps passats. Temps de maldar per assolir un encaix, un estat propici, que ens reconegués, acceptés, ens valorés com som som i pel que som…
Però s’han escolat ja 30 anys i les aspiracions d’autogovern, digueu nou Estatut, consultes o referèndums, voler viure simplement en català al carrer, al cinema, a l’escola, ensenyar la nostra llengua als nouvinguts al país aquests darrers anys… Tot això topa una i altra vegada amb aquelles velles visions atàviques, aquella vella imcomprensió cap a Catalunya, la nostra llengua i la nostra Cultura.
I avui, en aquest món tan ràpidament canviant i obert, on les noves tecnologies, els twitter, els facebooks, internet, ràdios i televisions no tenen fronteres, a la vella Espanya, n’hi posen. Digueu-ne llei Sinde, digueu-ne prohibició a les emissions de TV3 al País Valèncià. No pas amb tancs o la força armada o arnada. Ara, amb subterfugis i molt peculiars interpretacions legislatives, de la tan sacrosantificada Constitució, que pot acabar com una bella dorment amb rictus i rigidesa mortuòria.
Les ones de TV3 fan mal pel simple fet que són un element de cultura, de llibertat i de pluralitat lingüística. Aquella pluralitat de llengües i cultures que els redactors de les enciclopèdies Álvarez desconeixien o encotillaven en aquell “regionalismo bien entendido” del franquisme, i que els intèrprets constitucionals d’avui semblen obviar del text constitucional.
I així, a la data del 23-F, una altra data, la del 17-F, fi de les emissions de TV-3 al País Valencià, algú diria que no són coincidents en la fórmula, però sí en l’esperit que els anima, aquella ferum de la rància que deia l’àvia, aquella vella i coneguda olor.
Pere Martínez, President d’Òmnium Cultural
