El publicitari i historiador Arnau Rius (@arnauriwz) va publicar fa uns dies un article en què, un cop més, alertava de la dramàtica situació del català als mòbils dels joves. I, un cop més, proposava idees per revertir aquesta tendència dins el nou món audiovisual, encara que ja anem tard i malament. No és la primera bengala que s’enlaira enmig del desert; i, vist el panorama, avui ja podem saber que no serà l’última.
En aquest cas, les idees que proposava anaven adreçades, majoritàriament, a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA). Segons Rius, ja fa temps que TV3 hauria de tenir centenars de miniproductes actius a TikTok, Instagram, Twitch i YouTube. Centenars de creadors del món audiovisual que generin continguts com a freelance i que cobrin de la CCMA, com qualsevol altre treballador. Centenars de joves que ressuscitin un cos quasi inert i que comencin a crear referents entre les generacions que creixen orfes de veus influents en català.
Crec que és una idea plena de sentit comú, com tantes altres que han aparegut els últims mesos. Però són idees que, malauradament, no van enlloc, perquè no surten de qui té el volant a les mans, sinó de ciutadans particulars que no tenen veu ni vot per decidir res. Només tenen la desesperació al cos.
És la CCMA qui fa mesos i mesos que hauria d’estar implementant aquestes idees, si el seu objectiu fos el de garantir una presència forta i normalitzada del català en el món audiovisual (sobretot allà on fa més falta). Però, lamentablement, ara mateix ni tan sols sabem del cert si aquesta és la seva meta a maig de 2020.
La incompareixença de la televisió pública està sent decisiva perquè el català agonitzi entre les noves generacions
L’última notícia que tenim en aquest sentit és del 2006, quan es va redactar el darrer Contracte Programa de la CCMA (aleshores, CCRTV). En aquell contracte s’hi detallaven uns compromisos, unes funcions i unes obligacions de servei públic que la corporació havia de complir. I, entre aquests compromisos, s’hi incloïen “contribuir a la normalització lingüística i cultural”, “impulsar la promoció de l’espai català de comunicació” i “contribuir a la promoció de la indústria audiovisual catalana”.
Si es volgués, doncs, idees assumibles econòmicament com la dels miniproductes a les xarxes socials -i tantes altres!- ja es podrien estar aplicant. Els compromisos que acabem de mencionar servirien per acollir iniciatives com aquesta, que contribuïssin a salvar el català del forat en què es troba al mòbil dels joves. És una de les tasques que es va atribuir la CCMA. O ho era el 2006.
Avui, però, no sabem ben bé què es proposa, la CCMA. No sabem què pensa de la realitat del segle XXI, d’aquest món estrany amb mòbils, pantalles tàctils, stories i tiktoks. Perquè quan es van redactar aquells compromisos encara no existia gairebé cap de les xarxes socials que avui monopolitzen el dia a dia dels joves. De fet, el 2006 no existia pràcticament res, allò era un altre món, amb uns altres joves, unes altres rutines, uns altres referents, una altra fotografia demogràfica i social. Era el 2006.
Han passat 14 anys i la incompareixença de la televisió pública està sent decisiva perquè el català agonitzi entre les noves generacions. La CCMA continua amb la mirada fixa i perduda, incapaç d’actualitzar-se davant el nou món, incapaç d’adaptar el vell full de ruta al nou context. Pel camí hem perdut 14 anys de canvis i de transició valuosíssims; poca cosa comparat amb el miler llarg d’anys que podem perdre si el català acaba desapareixent.
