Quan se surt al carrer des de la parada de metro de Virrei Amat, una de les primeres imatges del Turó de la Peira és la del Mercat de la Mercè i la de Ca n’Artés, l’església de Santa Eulàlia de Vilapicina i Can Basté, actualment un centre cívic. En aquest punt m’espera l’Antonio Silva, el president de l’associació de veïns del barri. Una passejada i una estona de conversa amb ell és una de les millors maneres d’aprofundir en el passat i el present d’un barri que va viure, com molts altres, el seu gran creixement urbanístic entre les dècades dels 50 i els 60.
Parlar del Turó de la Peira vol dir parlar d’una paraula maleïda: aluminosis (quan el formigó fet amb ciment aluminós perd resistència per l’acció de diversos factors). També d’una data maleïda: l’11 de novembre de 1990, el dia que es va ensorrar el número 33 del carrer Cadí. Va morir una dona, Ana Rubio. Aquell dia es va confirmar el que tothom sospitava: un gran nombre de pisos del barri, construïts per l’empresari Román Sanahuja, tenien aluminosi. “Allò va ser molt dur, no se supera del tot”, explica Silva. “Després de l’ensorrament la gent jove va marxar perquè l’habitatge estava podrit i la gent va vendre els pisos o els va posar a lloguer”, relata el president de l’associació de veïns des del mateix carrer Cadí.
Aquells fets van provocar que durant els següents 13 anys, tal com s’explica al llibre ‘Vides Apuntalades’ de la periodista Laura de Andrés, 11 illes de pisos amb 142 edificis van haver de ser rehabilitats i es van enderrocar i tornar a construir 54 edificis de cinc illes. Sanahuja, el constructor franquista que va construir un barri en menys d’una dècada, no va ser condemnat per aquells fets, ja que el 1993 el cas es va arxivar sense culpables. Silva creu que “el tema no està tancat”, tot i que reconeix que amb vuit blocs nous i sis de rehabilitats cal mirar endavant. Tot i això, “ni perdonem, ni oblidem”, deixa clar.
DESNONAMENTS I INSEGURETAT
Durant els gairebé 30 anys que han passat des de l’ensorrament, el Turó de la Peira ha canviat molt. “El barri ha millorat. Tenim dos centres cívics, un CAP, el bus de barri, millors carrers…”, descriu Silva. Tot i això, els problemes existeixen i no són menors. La factura de la crisi segueix notant-se amb molta duresa i l’habitatge n’és una mostra clara. “Un dels grans reptes del barri és que hi hagi menys desnonaments i també hi ha ocupacions il·legals de bandes, que després lloguen els pisos per 1.000 euros”, diu Silva. Aprofitant que el president de l’associació de veïns parla d’habitatge és obligatori preguntar sobre els quatre anys de govern de Barcelona En Comú i Ada Colau. “Amb els desnonaments Colau va prometre massa. No s’han de prometre coses que no es poden complir”, afirma el líder veïnal. Seguint amb el balanç, Silva afegeix que en urbanisme “s’ha fet molt poca cosa”, mentre que elogia les polítiques socials dels comuns. Han complert les expectatives que van generar?, pregunto. “En part sí i en part no. Jo crec que Colau és la segona millor alcaldessa, després de Maragall, però els 100 pisos socials fets vénen del mandat de Trias i encara falten equipaments”, conclou Silva.
Una altra qüestió latent al barri és la inseguretat. “Al barri hi ha droga, problemes de seguretat… No cal ser alarmista però és la realitat”, afirma Silva. De fet, al març la policia va desmantellar dos narcopisos –les operacions van acabar amb quatre homes, de nacionalitat dominicana, detinguts– i un punt d’emmagatzematge de droga i el juny de l’any passat es va desarticular una banda que ocupava pisos i traficava.
Un dels punts conflictius és el Parc del Turó de la Peira. Al migdia l’ambient és, aparentment, tranquil. Hi ha gent passejant el gos i jubilats jugant a cartes i asseguts als bancs. Dos d’ells parlen del barri amb aquella nostàlgia que considera que qualsevol temps passat va ser millor. Un dels jubilats de seguida demostra que el racisme és una realitat evident. “El barri no és el mateix des que van arribar els sudaques”, diu amb gest contrariat. L’home, que insisteix amb el seu discurs xenòfob, el transforma quan li pregunto per la figura de Sanahuja: “Gràcies a ell la gent pobra va tenir pisos”.
Voltant pel parc es fa evident que els veïns ‘de tota la vida’ i els immigrants que fa menys que són al barri, principalment llatinoamericans, viuen d’esquena els uns dels altres. Quan fa una estona que xerro amb un dominicà, que m’explica els problemes que té per tirar endavant, apareix un home molt corpulent. La càmera que porto penjada l’ha alterat. “Tu què fas aquí amb la càmera? Vinga fora!”. Intento dir-li que només estic fent un reportatge, però la seva agressivitat aconsella marxar. Sembla que la inseguretat existeix.
Un reportatge d’Albert Ribas.
