Evita Díez, jugadora de l’EE Guineueta i l’xBuyer Team (a la dreta), boxeja amb Portolan. Foto: Toni Delgado
És hora de dinar i un turista italià amb cara de velocitat i sabatilles no gaire apropiades desafia en el simulador Usain Bolt, l’atleta més ràpid de la història (100 metres en 9,58 segons). L’aspirant està en forma i es deixa l’ànima a la zona de jocs del Museu Olímpic i de l’Esport Joan Antoni Samaranch.
Em pregunto com haurien retratat el repte els fotògrafs i fotògrafes de l’exposició del concurs Fotosport 2022. 27a Biennal Internacional de Fotografia de l’Esport, ubicada a pocs metres. Les composicions serien molt diferents i totes ens donarien moltes pistes sobre el turista italià i també sobre la mirada genuïna de qui està darrere de l’objectiu.
De caràcter bianual, és un certamen de fotografia esportiva de referència al món i a l’última edició hi han participat 101 artistes [de 29 estats] amb 1.285 obres. El jurat ha premiat 100 fotografies i al Museu Olímpic i de l’Esport hi podem veure un bon tast de les millors. Hi apareix Andre De Grasse, vell conegut d’Usain Bolt. De Grasse crida perquè segurament el crit és el missatge més precís del que sent després de guanyar un or.
Tampoc troba les paraules una gimnasta rítmica quan sap la nota de l’equip i/o la classificació final al campionat. Del seu ull dret brota una llàgrima banyada en rímel, i de l’esquerre se n’encarrega una de les seves companyes, que vol consolar-la quan no hi ha consol.
La llum és la gran aliada i, alhora, la gran dificultat de la fotografia, que significa “escriure amb la llum”. Podríem dir que l’alemany Helmut Ploberger és un poeta de la llum. Hi juga a la perfecció en monocrom, en blanc i negre: la pilota es veu totalment blanca, la pala de tennis taula està subtilment dibuixada i provoca una ombra en l’ull esquerre de la palista, que brilla en la foscor. L’esportista té la mà dreta preparada per colpejar la pilota. Amb la seva concentració atura el món.
Fabio Becorpi, en canvi, ens regala el vol màgic d’una gimnasta rítmica acompanyada, a la seva alçada, per la seva ombra, que sembla una companya que sincronitza els seus moviments. Sincronització que també veiem en dos ciclistes del Lotto encarant una corba i en un gimnasta que obre la boca amb la mateixa forma de les anelles que acaba de deixar anar. Eric t’Kindt ha capturat com un tenista, amputat de cama esquerra, manté l’equilibri amb les rodes gran i petita de l’esquerra de la seva cadira de rodes, després de colpejar la pilota.
El fotògraf espanyol Jorge Martín Bermúdez també ha fet eterna una altra escena impactant. Hi reconec Evita Díez, davantera de l’EE Guineueta i nova jugadora de l’xBuyer Team, i que també és boxejadora. La barcelonina rep un cop al nas i a la protecció de la boca en un combat contra Consuelo Portolan. Té els ulls mig oberts i els músculs tensos.
“Una adrenalina infinita”
“En aquells moments tens una adrenalina infinita!”, m’explica l’endemà Díez, orgullosa de sortir en una imatge premiada al Fotosport 2022 i que està exposada en un museu amb tantes visites. El que no s’aprecia a la imatge és la frase completa d’un dels seus tatuatges: “Hi posa ‘Que la nostra amistat sigui eterna’ i la meva amiga Eve Moreno també el porta”.
En una altra escena, en aquest cas de Luigi De Rosa, un surfista crea una criatura amb vida pròpia: són els seus traços amb les onades, que semblen una papallona. Lliure com una papallona se sent un pilot de motocross freestyle, que amb una mà agafa el manillar i amb l’altra fa com si volgués separar-se definitivament de la moto.
L’autor amb més fotos a l’exposició és Roberto Cerrai, amb quatre, i a les quatre demostra la seva varietat de recursos. Potser la més completa ens contagia la velocitat d’un eslàlom a través de la mirada de l’esquiadora, a qui se li veuen els ulls perfectament malgrat portar ulleres. Poc marge de visió té una llançadora de pes, amb la cara envoltada de les seves rastes i només l’ull esquerre lliure, com retrata Anne Given. Una punteria que comparteix amb Oriol Cosme Riera, que captura dues atletes del Club Atlètic Castellar just després de travessar la línia de meta. La segona estira el braç esquerre i la cama dreta: li encantaria que se li allarguessin…
La fotografia ens apropa a l’empatia, ens convida a sentir-nos part de la persona i de la imatge, a patir o gaudir, a esbufegar o riure, a imaginar-nos en aquell paisatge o recordar imatges que hem passat o que tants cops hem somiat viure. La fotografia esportiva reivindica la mirada i el treball únic i silenciós que hi ha darrere de la càmera i que no valora qui s’apropia de fotos alienes o no en cita l’autoria. I reivindica el camí, molts cops en solitari, dels i de les esportistes, que es guanyen cada alegria que reben amb renúncies i dedicació. Per això, en general, valoren tant que algú faci eterns alguns dels seus moments de competició i superació.
