Evita Díez va estar a punt de deixar el futbol perquè no el podia compaginar amb la boxa. Foto: Toni Delgado
“Per a mi la boxa va començar sent un experiment d’estiu, per fer esport, i s’ha convertit en un amor i un repte diaris”, confessa Evita Díez (Barcelona, 1983), davantera de l’EE Guineueta, nou equip de Preferent, i boxejadora professional. Desprèn passió, noblesa, tenacitat i lideratge. Somriu contínuament amb els ulls.
Comentes que va ser un “experiment”… Vas endinsar-te a la boxa per iniciativa pròpia o algú et va aconsellar provar-ho?
En Devis va ser qui em va animar a descobrir aquest esport i em va presentar Vasile Surcica, que des d’aleshores és el meu entrenador. L’1 de juny de 2013 em vaig posar els guants per primer cop… M’entreno al Club Boxa Hop Hop, d’Esplugues de Llobregat.
Com perceps l’ambient d’una vetllada des del ring?
El públic es fixa només en tu i en la teva rival, i quan puges al ring… Et tremolen les cames! Però de seguida et concentres. No sents cap mena de soroll, només al teu entrenador, i el ritme és frenètic: no tens temps ni per pestanyejar, només intentes colpejar i evitar que et colpegin. La boxa és un esport que t’ensenya molta disciplina i t’ajuda a concentrar-te.
Tens una trajectòria notable com a boxejadora.
Quan era amateur, vaig ser campiona d’Espanya amb la selecció catalana i per clubs, i també cinquena d’Europa. Com a professional, porto dos combats disputats i guanyats. Com que som poques dones en aquesta categoria, el camí per combatre a campionats d’Espanya i d’Europa, si fem molt bé les coses, és més curt que per als homes, que en són més.
“Al ring no pots ni pestanyejar, només intentes colpejar i evitar que et colpegin”
Tens data per al tercer combat?
De moment, no. Hi ha un promotor que és qui s’encarrega de buscar-me rival, lloc on organitzar la vetllada…
Vas estar a punt de deixar el futbol perquè no el podies compaginar amb la boxa.
El cos i la vida tenen un límit i pensa que com a boxejadora m’entreno de dilluns a diumenge, a excepció de quan tinc partit els diumenges, i doblo dos entrenaments. Vaig passar a ser boxejadora professional quan jugava a l’FC Levante Las Planas i quan l’equip disputava la Reto Iberdrola [Segona Divisió, que ara es diu Primera Divisió RFEF] havia de fer quatre entrenaments, jugar els partits i assumir desplaçaments llunyans. Aquest any, amb menys pràctiques i distàncies, ha estat molt més compaginable, però no deixa ser dur donar-ho tot als dos llocs. L’esforç, però, val molt, moltíssim, la pena.
El dia de l’ascens a Preferent, el passat 29 de maig, em vas dir que tenies molt clar que continuaries a l’EE Guineueta. L’entitat va anunciar el 12 de juliol que disputaràs la teva segona temporada al club.
Hi continuo perquè m’han acollit molt bé des del primer moment, per la gran temporada que hem fet i perquè hem renovat la majoria de jugadores que hem ascendit l’equip a Preferent i volem pujar una categoria més.
“Nerea Gómez sap que pot comptar amb mi fins que es recuperi de la seva lesió, i sempre”, diu
Per què la capitana Nerea Gómez és tan important per a tu?
Hem compartit molt bons moments, com els ascensos amb el FC Levante Las Planas i l’EE Guineueta, i hem connectat molt bé des que ens vam conèixer. Sap que pot comptar amb mi i que l’ajudaré al màxim fins que es recuperi de la seva lesió i torni als terrenys de joc, i després… I sempre… La Nerea és un pilar fonamental en la meva vida.
Gràcies a ella continues jugant a futbol…
És veritat. Quan la Nerea em va dir que havia fitxat per l’EE Guineueta i que anés amb ella, no m’ho vaig rumiar ni mig segon. Era quan m’estava plantejant la retirada, però volia provar si podia continuar en una categoria que t’exigeix menys entrenaments. Després, l’entrenador, l’Aarón Moreno, va trucar-me per conèixer-me i explicar-me més el projecte. Ja som de Preferent i volem créixer més!
El gol no té secrets per a tu…
Marcar són ratxes, però també molt d’insistir, i jo sempre he estat persistent. A la Lliga n’he anotat 42, i a la Copa Catalunya, 3. El gol és una alegria col·lectiva immensa.
