Martí Casamajó

Tot judici just necessita un advocat defensor per a l’acusat, però hi ha acusats de segons quins delictes que els costa déu i ajuda trobar un advocat que els defensi. Crec que abans d’anar a la universitat mai havia sentit la paraula algoritme. Ara la sento cada dia a tota mena de converses i articles d’opinió, segons els quals els algoritmes són misteriosos éssers d’una perfídia satànica. No serà fàcil defensar-los, però algú ho haurà d’intentar, encara que el veredicte ja l’han avançat: culpables!

Abans de començar a programar ordinadors vaig aprendre que, per resoldre un problema, hi ha una manera de pensar i estructurar la solució a partir d’una seqüència lògica i finita de passos, cadascun dels quals és una acció concreta i ben definida. Un exemple ben quotidià d’això seria una recepta de cuina o el mètode que ens expliquen a l’escola per fer una multiplicació o una divisió. L’algorísmia s’utilitza des de fa molts segles i és una molt bona eina per estructurar el cap, és a dir, per pensar de manera endreçada a l’hora d’encarar un problema. És per a aquest motiu que, en els últims anys, han sortit multitud d’iniciatives, com code.org, que pretenen introduir l’algorísmia a la canalla per estimular la creativitat, el pensament crític i l’interès per la ciència i la tecnologia amb noves estratègies educatives.

Gairebé 200 anys després que Ada Lovelace escrivís el primer algoritme dissenyat per ser executat per un ordinador, ja us podeu imaginar com han evolucionat les màquines i els algoritmes que les fan funcionar. Ho han fet fins al punt que ens permeten endevinar el futur amb molt alta fiabilitat, encara que tot depèn de la complexitat del sistema del qual volem predir el seu comportament. Em sorprèn amb quina normalitat i exigència de precisió hem incorporat la previsió meteorològica diària.

Com gairebé qualsevol cosa d’aquest món, els algoritmes els podem utilitzar per fer coses bones o dolentes. O simplement coses absurdes

DeepMind va saltar a la fama quan els seus algoritmes van ser capaços de derrotar els millors jugadors d’escacs i go del món, però recentment han estat capaços de predir, en pocs dies i amb precisió atòmica, l’estructura de les proteïnes, cosa que en un laboratori requeriria 10 anys de feina. Això pot facilitar enormement el desenvolupament de nous medicaments amb aplicacions com ara contrarestar la resistència als antibiòtics.

Hi ha una certa paranoia amb els algoritmes. A mi m’està bé que Spotify em suggereixi músics que no coneixia basant-se en el que dedueix que m’agrada, però miro de ser conscient que també intenta col·locar-me el que li interessa per al seu negoci. O és que no ho han fet sempre el de la botiga de discs o l’emissora de ràdio?

Ara bé, cal ser prudents i tenir clar que les màquines no pensen, ni crec que ho facin mai, però poden actuar de forma molt similar i fer-ho molt ràpidament. Com gairebé qualsevol cosa d’aquest món, els algoritmes els podem utilitzar per fer coses bones o dolentes. O simplement coses absurdes.

En l’era de les pantalles i la distracció, cal advertir dels riscos de pèrdua dramàtica de capacitat de percepció. Aquest és el risc. L’algoritme no és un ésser viu, no pot tenir una experiència i sense experiència no hi pot haver pensament.

El filòsof Josep Maria Esquirol ens dona algunes claus per protegir-nos al seu llibre La resistència íntima: existir és, en part, resistir. I sí, ens cal consciència, voluntat i coratge per als setges als quals estem sotmesos. També els dels algoritmes. Alguns.

Així doncs, culpables o innocents?

Martí Casamajó, enginyer de telecomunicacions i membre de Restarting Badalona