David Balaguer

David Balaguer amb el seu llibre ‘El digestiu de la veritat’. Foto: Toni Delgado

David Balaguer (El Fort Pienc, Barcelona, 1976) és un imant d’anècdotes i espontaneïtat. Mentre l’estic retratant amb la càmera, apareix en escena una dona molt inquieta. “O sigui que aquest llibre l’has escrit tu i et dius David Balaguer… Doncs me’l compraré”, li promet l’espontània, que podria ser un dels personatges d’El digestiu de la veritat (La Magrana) i ja és material potencial per a les seves col·laboracions a Vostè primer (RAC1), Planta baixa (TV3) i La Caravana (Ràdio Estel). Etern perseguidor d’històries, idees i matisos, el periodista esportiu i coordinador del Màster 360 en Ràdio i Televisió (Radiofònics) sempre té els ulls i les orelles ben oberts.

Som a l’illa entre Consell de Cent i Girona. Molt a prop, al pis dels seus pares, a Roger de Flor, Balaguer va narrar milers de partits imaginaris de futbol amb jugadors i competicions de collita pròpia. “Nena, quin programa vols veure avui?”, li preguntava a la seva germana Berta, que triava entre els espais anunciats a la graella del canal de televisió del petit David. L’àvia Mercedes, escriptora de novel·la rosa i amb experiència a la ràdio, ho tenia clar: “Aquest marrec acabarà sortint a la tele”.

“Fins que no van ascendir a la feina al pare, l’Antonio, a casa anàvem al dia i no teníem vídeo ni ordinador. El meu accés a l’oci eren els llibres, que devorava i em van ajudar a desfermar la imaginació”, recorda Balaguer, que es retrata com a “força solitari i, alhora, molt sociable, i amant del silenci, i això que visc a Barcelona [el Poblenou] i no callo mai”.

El digestiu de la veritat és un conjunt de 14 relats sobre la condició humana farcits d’imaginació, humor, crítica i reflexió, i amb un punt terapèutic. Hi ha una cura infinita per cada detall. El protagonista de les històries, que comparteix unes quantes dèries i experiències amb l’autor, converteix certs conceptes en personatges i hi parla mentre li van passant coses. “Amb tu no existeix la recaiguda”, li exposa a la joventut. “Ets la reductora de disgustos”, li diu a la desconfiança. La farsa, la intuïció o la nostàlgia són alguns dels altres protagonistes d’un llibre que té com a germen El món irreal, la secció de contes surrealistes que l’eixamplenc tenia a El món a RAC1 de Xavier Bosch.

Pere Calders

Mentre llegeixes l’obra, sents la veu, les pauses i el vitalisme de Balaguer. Quan li comento que em recorda a Pere Calders, fa allò que tant li agrada fer: descol·locar-te. “Ara et quedaràs de pedra… Pere Calders era l’avi del meu millor amic, l’Arcadi Marcet Calders, a qui conec des dels dos anys. Recordo a Pere Calders assegut al sofà als aniversaris de l’Arcadi. La seva figura m’imposava molt perquè les seves històries em fascinaven”, confessa, emocionat. De Calders ha heretat l’humor negre, l’absurditat i el fet de riure’s de tot, i de Roald Dahl, l’interès per les misèries humanes, que l’entrevistat anomena “soterrani humà”. El món fosc.

S’identifica amb un personatge de Dahl, Matilda, a qui també li va canviar la vida una professora [Jennifer Honey]. En el cas de Balaguer, va ser l’Anna, que impartia literatura al desaparegut institut Unitec de Rambla de Catalunya: “Jo anava molt perdut per la vida i tenia moltes inseguretats, i ella em va entendre i va veure que, per com m’expressava i captava l’atenció de la classe, la ràdio podia ser el meu destí. Era un mitjà que ja m’encantava, però no m’hi veia treballant”. L’Anna és una de les “aparicions estel·lars”, “persones amb qui t’entens i que t’entenen”, que s’ha trobat a la vida.

La Mercè, la mare, és qui més l’ha entès i ajudat, i qui va connectar de debò amb aquell xaval feliç que rebia “una incomprensió elevada” cap a la seva manera de fer i de ser. “A mi sempre se m’ha considerat un paio molt estrany, però… Què vol dir ser estrany? Tothom té les seves coses, no?”, em pregunta Balaguer, que és de grups petits i de poques i grans amistats.

Si pogués reviure algun moment de la seva vida, com fa el protagonista d’El digestiu de la veritat, l’eixamplenc tornaria cada dia al moment en què va obrir el paquet de l’editorial amb exemplars de la seva criatura al menjador del pis familiar, amb la mare i el pare. “Va ser un instant màgic que mai oblidaré. Minuts després, la mare ja llegia el llibre a l’habitació. Estava malalta i la seva gran preocupació, això ho vaig saber després, era no perdre’s el llançament de l’obra, la presentació i les signatures de Sant Jordi. Va poder gaudir les dues primeres experiències i es va perdre la tercera, tot i que encara era viva. La trobo molt a faltar”, s’emociona.

Barcelona és un altre personatge del llibre i, sense dubte, l’oficina favorita de l’entrevistat. Mentre camina pels carrers de la seva ciutat, captura moltes idees, que després treballa fins al límit. Com a professor és igual de perfeccionista: “Quan entrem a l’estudi de gravació, m’implico molt i intento que l’alumnat guanyi en seguretat perquè els farà rendir molt més”. A Radiofònics també dirigeix, juntament amb Josep Moragas, La ronda perversa, un pòdcast imprescindible.

Enamorat de l’esport, on troba metàfores sobre la vida, i tertulià de La porteria (betevé), reconeix que va patir molt en la seva etapa com a copresentador del Hat-trick Espanyol: “Com que hi barrejava sentiment i professió, perdia el meu estil i estava molt rígid i encarcarat. Compaginar-ho, a partir del segon curs, amb la tertúlia de La Riera a Divendres em va permetre que la gent veiés que hi havia dos Davids. El que patia i el que no”.

Li pregunto si s’imagina Dani de la Orden adaptant algunes de les històries del llibre a la pantalla gran i li encanta la idea. “Hi veig també Cesc Gay i David Trueba, i David Verdaguer podria fer molt bé el paper del protagonista”, intervé, abans que viatgem a l’univers de Woody Allen i, en concret, a “la fantasia meravellosa” de Midnight in Paris i la ment del seu protagonista, l’escriptor Gil Pender [Owen Wilson].

“El pare em sol dir que em penso que visc en una pel·lícula. A les persones com el Gil i jo, que ens esculpim fantasies al cap, ens acaben passant coses de pel·lícula. Ara fa temps que no me’n passa cap…”, sospira, nostàlgic, Balaguer.