Isabel Oriola mostra una foto de la seva filla de petita i ella, Olga Ruano, el dia de la seva retirada. Foto: Toni Delgado
“No sé si a la meva filla li agradarà que t’ho expliqui… A l’Olga de petita tot li feia vergonya: era molt tímida, silenciosa i insegura, i plorava sovint. Fins que amb 4 o 5 anys va començar a canviar i a convertir-se en la persona sociable, segura i trempada que és ara”, m’explica, divertida, Isabel Oriola, a la grada del Poliesportiu Municipal Eusebi Millan, de Mataró.
La filla, Olga Ruano (Barcelona, 1988), ens observa des de la pista i somriu. “De què deuen estar rient aquest parell? Bé, ja ho llegiré al reportatge”, pensa la pivot gracienca i continua l’escalfament a ritme de Freed from desire, de Gala Rizzato. Està a punt de viure el seu últim partit com a jugadora, amb la samarreta del CB Boet Maresme Mataró i contra un rival majúscul com el Fundación Navarra Baloncesto Ardoi, ara ja nou equip de Lliga Femenina. A les 18.15 hores del passat 6 d’abril Ruano li guanya el seu darrer salt inicial a Julieta Mungo.
“Només espero que no me la lesionin… Un segon, que pot encistellar… Noooo!”, es lamenta la Isabel, amb una veu i una pausa gairebé idèntiques a les de la seva primogènita. Riuen igual i tenen una cara molt semblant. “No trobo que físicament ens assemblem tant… Això sí, totes dues som molt altes, jo faig 1,87 metres i ella, 1,90”, comenta la mare.
En el seu comiat, Ruano anota dos punts —de tir lliure—, falla els seus quatre llançaments de dos, agafa vuit rebots —quatre d’ofensius i quatre de defensius— i acaba amb cinc de valoració en 24m 55s, en la derrota per 41-62.
“El sospir de després del xiulet final significa que avui tanco una etapa i és bonic fer-ho. Això sí, l’últim mes i mig, amb —només— vuit jugadores del primer equip, el descens de categoria i l’exigència de la Lliga Femenina Challenge, ha sigut dur i feixuc”, enraona l’Olga, a qui li hauria agradat acomiadar-se en un context més amable. “Crec que hem donat la cara a tots els partits i ho hem fet el millor que hem pogut”, defensa la pivot, que també ha jugat al Bàsquet Femení Sant Adrià, UB Barça, UE Mataró, Uni Girona, Joventut Club Badalona i Lima Horta Bàsquet.
“Admiro la seva fortalesa i manera de ser, perquè sol tenir les coses molt clares en el bàsquet, la feina o la vida. A casa no ens vam arribar a assabentar que va ser adolescent. És exemplar”, la retrata la mare. Ruano no demana gaires consells, té un caràcter fort i s’exigeix molt. Va ser una excel·lent estudiant i ara és una gran professora que connecta molt amb els adolescents i que entén cada dia, projecte i classe com a una nova aventura.
“M’enfonso poc”
Organitzada i disciplinada, no s’estressa gaire, per molt que faci un munt de coses i tingui moltes inquietuds, com el crossfit. “De tant en tant, el cos m’exigeix més descans i he de dormir 11 hores… Gaudeixo de la meva gent i de les coses que m’apassionen i em fan feliç, i gestiono força bé sola els moments difícils. M’enfonso poc. Tinc clar que de tot se surt”, confessa Ruano, que va ser nena i monitora al cau AE Champagnat, que pertany als Maristes la Immaculada, el centre de l’Eixample barcelonès on va estudiar fins a segon de Batxillerat. Allà també va fer natació artística, però “res seriós perquè no estàvem federades”.
“Ara mateix gairebé sento que som a León, és el 23 d’abril de 2017, acabem de guanyar el Club Baloncesto Alcobendas i aixequem juntes la copa perquè hem pujat a Lliga Femenina amb el Bàsquet Femení Sant Adrià. L’Olgui va ser la primera persona a qui vaig abraçar i m’emociono perquè aquell és el meu millor moment en una pista de bàsquet i haver-lo pogut compartir amb ella és indescriptible”, confessa, entre llàgrimes, Cristina Hurtado, ara entrenadora ajudant del CB Boet Maresme Mataró.
“Li estic molt agraïda al bàsquet per haver-me creuat amb una gran companya i una amiga immensa per sempre. Ha estat una pivot referent a Catalunya en els últims anys i espero que la gent l’hagi valorat i la valori com es mereix”, afegeix Hurtado.
“No sé si entre les noves generacions de jugadores n’apareixerà una amb la seva alçada, caràcter, ganes de guanyar i joc. Com a persona l’Olgui és dura, dolça i té mala llet. Ho té tot! És igual de bona que de tossuda. Quan creu i lluita per una cosa, la major part de les vegades l’acaba assolint”, intervé Blanca Garcia, base del conjunt mataroní i amb qui també va coincidir a Sant Adrià.
Enric Cervera sempre podrà dir que ha estat l’últim entrenador de Ruano, a qui també va dirigir al club adrianenc. “Si tanco els ulls, la torno a veure al Pavelló Ricart fent moltes hores de tècnica individual. L’Olga és esforç rere esforç, companyonia, sinceritat i compromís. Sempre m’ha fascinat el seu camí, perquè va començar a jugar a bàsquet molt tard i va saber potenciar les seves virtuts fins a competir a Lliga Femenina”, s’obre l’entrenador del CB Boet Maresme Mataró.
Només en competicions FEB (Lliga Femenina, Lliga Femenina Challenge, Lliga Femenina 2 i Copa de la Reina), Ruano ha jugat 323 partits, amb 2.443 punts, 1.492 rebots i 2.428 de valoració. “He arribat on he arribat, que tampoc és molt amunt, perquè he gaudit molt de les companyes, els entrenadors i l’esport, i és un missatge que transmeto a les petites”, comparteix la gracienca, que sempre ha intentat lluitar contra les injustícies, ajudar i ser “un referent positiu”.
“L’Olga detecta de pressa quan no estàs bé, es preocupa per tu i prioritza les necessitats de la resta a les seves. A mi m’ha ajudat molt dins i fora de la pista. M’ho he passat genial jugant amb ella perquè ens hem complementat molt”, intervé Mireia Vila, jugadora del conjunt mataroní i una altra de les artífexs de l’ascens del Bàsquet Femení Sant Adrià a Lliga Femenina de fa set anys.
“Soc tot cor i ho he donat tot, i m’acomiado del bàsquet amb encerts i errors, bons i mals moments, en pau amb mi mateixa, tranquil·la i orgullosa. Dic adeu amb amigues i records, i no hi ha res més bonic que això”, tanca Ruano.
