Comprar un pis a l’àrea metropolitana, una missió cada cop més impossible

Si preguntem a les persones que ara tenen més de 50 anys sobre el moment en què van marxar de casa dels seus pares, ens pot arribar a semblar que parlen d’un món de fantasia. En parella, sobretot, es van comprar una casa per uns pocs milions de pessetes i en cap cas van plantejar-se viure de lloguer. Si bé avui dia encara hi ha moltes persones que decideixen comprar un pis, són cada cop menys.

En part, el canvi de model és conseqüència d’anys de bombolla immobiliària. El 2012, el preu de comprar una casa a Catalunya era un 912% més alt que el 1985. Aquesta pujada no estava en cap cas relacionada amb l’augment dels sous ni amb l’augment dels preus d’altres productes.

La pandèmia també ha suposat un canvi radical en l’àmbit de l’habitatge. A més de modificar la nostra percepció respecte del lloc on vivim, ha suposat canvis significatius en el mercat immobiliari que aprofundeixen el model precedent. Així ho determinen els dos darrers informes publicats per l’Observatori Metropolità de l’Habitatge de Barcelona (OH-B).

Cada cop més difícil

Tot feia preveure que els preus de compra d’habitatges a l’àrea metropolitana caurien amb la pandèmia per la baixada del turisme. Més d’un any i mig després, però, això no ha passat. La població ho té avui més complicat per adquirir un immoble i fins i tot per llogar-lo, ja que alhora que els preus de compra de pisos han tornat a augmentar, els sous han baixat.

“Els ingressos de la població de la ciutat de Barcelona han experimentat una forta caiguda, del 14%, respecte de l’any anterior”, expliquen des de l’OH-B. En canvi, des de fa dues dècades els preus dels habitatges d’obra nova han augmentat un 5,9%, els dels de segona mà ho han fet un 0,2% i els del lloguer han caigut un 1,4%.

La situació, doncs, ha derivat en un canvi de paradigma que explica per què és tan diferent l’experiència dels majors de 50 anys que la de qui s’independitza avui dia. “El creixement de les llars que viuen arrendant un habitatge, tant a Barcelona com a la resta de l’àrea metropolitana, confirma el canvi de tendència pel que fa als règims de tinença que es va produir fa més d’una dècada”, assenyalen des de l’OH-B.

A la ciutat de Barcelona, vora el 40% de les llars viuen de lloguer, davant del 28,5% del 2001. A la resta de l’àrea metropolitana, el 23% de les llars viuen arrendant un habitatge –un 12% fa 20 anys–.

Tot això s’explica per les dificultats creixents en la compra. Una família amb uns ingressos de 25.000 euros anuals, si vol comprar un pis d’obra nova a Barcelona hi haurà de destinar el 71% dels seus ingressos anuals. En el cas dels pisos de segona mà, aquest percentatge és del 56%, i per pagar el lloguer del 46%. A la resta de l’àrea metropolitana, l’esforç és del 49% en la compra d’un immoble nou, del 36% en el cas de la segona mà i del 38% en el lloguer.

Encara més difícil

La situació de dificultat és generalitzada, però es torna crítica en el cas de les famílies més empobrides. Amb la moratòria del pagament de les hipoteques impulsada pel govern espanyol es va visibilitzar el pes que suposa per a moltes llars aquesta despesa.

“El 9,9% de les llars que estaven pagant hipoteca a l’àrea metropolitana de Barcelona van sol·licitar o tenien previst sol·licitar un ajornament en el pagament de la hipoteca, i en aproximadament la meitat dels casos se’ls va concedir”, expliquen des de l’OH-B.

Pel que fa a les llars que viuen de lloguer, una de cada quatre va iniciar amb la pandèmia un procés de negociació de les condicions de l’arrendament. “Un 57% va arribar a un acord, però el 43% restant va haver de continuar negociant, canviar d’habitatge o assumir el sobreesforç econòmic en un context d’emergència sanitària i social”, afirma l’observatori.

Aquest context ha fet reaccionar el Síndic de Greuges de Catalunya. “La pandèmia ha empitjorat la situació, i la finalització de les mesures de protecció, com la suspensió dels desnonaments i llançaments de persones en situació de vulnerabilitat, pot tenir greus conseqüències”, afirma la sindicatura.

A més d’exigir un pacte nacional per fer front al drama de l’habitatge, el Síndic ha demanat “incrementar la despesa pública en matèria d’habitatge i establir un pla de xoc per donar resposta a les situacions d’emergència residencial”.