Edifici del carrer Venus a Sant Adrià de Besòs. Foto: Guillem Sanchez/ACN
Mai en la història recent la població havia passat tant temps tancada a casa. Durant el que s’ha anomenat confinament dur, que va transcórrer des del 16 de març fins al 2 de maig de 2020 –quan va iniciar-se la fase de desescalada–, els ciutadans de la metròpoli van estar-se més de quaranta dies sense poder sortir al carrer si no era per anar a comprar. Més de 1.100 hores entre parets.
La quarantena es va viure de formes molt diferents, i com ha volgut demostrar l’Observatori Metropolità de l’Habitatge de Barcelona (O-HB) en una investigació publicada a principis d’aquest maig, la llar ha estat un element determinant en la manera d’afrontar la crisi. Així, els confinaments van veure’s afectats pel tipus de casa que tenia cadascú i la percepció sobre l’habitatge es va veure afectada pels confinaments.
TANTS CONFINAMENTS COM PISOS HI HA
“Jo vaig decidir marxar de casa meva per anar a viure amb els meus pares”, explica la Isabel. Actualment viu en un pis a la part alta del barri barceloní de Gràcia. “Si m’hagués quedat allà ho hauria passat molt malament, perquè és un pis petit, que no té llum i no té espai per treballar”, detalla. L’immoble té un saló-menjador-cuina i per a ella la idea de passar cada hora del dia al mateix espai es feia difícil.
Certament, els pisos van deixar de ser llocs per dormir-hi i passar-hi unes poques hores després de la feina per convertir-se en el centre de la vida. El 54,2% de la població va teletreballar-hi, el 55,4% hi feia esport i un 32% va fer-hi formació a distància. Cap arquitecte dissenya cases amb aquestes perspectives.
Com la Isabel, molts habitants de l’àrea metropolitana han hagut de repensar si el lloc en el qual vivien és adequat. La Fatty, de Badalona, per exemple, comenta que a ella li faltava espai perquè a casa eren cinc persones. “Les habitacions són gairebé totes interiors, així que amb llum artificial gairebé tot el dia és clar que em canviaria de casa per una que tingués balcó o terrassa o unes finestres que no fossin altes com les nostres”, apunta.
Tant la Fatty com la Isabel, tot i que podrien semblar casos freqüents, en realitat representen el 12,8% dels habitants de l’àrea metropolitana. Aquest és el percentatge de persones que valoren pitjor el seu pis ara que fa un any.
De fet, el 51,3% valora de la mateixa forma el seu pis, ni millor ni pitjor, mentre que quasi un 29% veu ara el seu pis amb més bons ulls. És el cas de la María José, de Granollers, que afirma que “gràcies a Déu el pis és ventilat, amb sol i amb terrassa”. “Vaig passar un bon confinament i em vaig adonar que no necessitava res”, relata per afegir que va tenir molts moments de “meditació i gimnàstica”. “Vaig aprendre que en la senzillesa hi ha la felicitat”, remata.
De la mateixa manera, la Montse, de l’Hospitalet, afirma que ella i la seva família tenen un balcó i no van trobar res a faltar. “En una planxa elèctrica fèiem sardines i menjàvem al sol, escoltant música… Mai havia pensat que valoraríem tant el nostre balcó i que ens donaria tanta vida”, considera.
Tant el relat de la Montse com el de la María José entronquen amb una altra de les tesis de l’estudi elaborat per l’observatori a través de més de 6.000 enquestes: els habitants de l’àrea metropolitana valoren més positivament la seva casa que els que viuen a la capital de Catalunya. Pel que fa a la il·luminació, per exemple, l’11,5% dels barcelonins considera que té poca llum natural, mentre que a la resta de l’àrea metropolitana la xifra se situa en el 8,5%.
COM ÉS EL PIS QUE NINGÚ VOLDRIA?
Tot i les diferents visions, la xifra de persones que considera que el seu pis té alguna carència és alta: el 41%. És a dir, 4 de cada 10 persones que viuen a l’àrea metropolitana pensen que hi ha algun element al seu pis que no funciona com hauria de fer-ho. Sovint es tracta d’immobles amb humitats, on fa massa fred o calor, amb poca llum, amb dificultats per accedir a internet o amb mal aïllament acústic.
Els pisos que tenen aquestes mancances s’assemblen? Es pot fer un retrat robot del pis menys adaptat al confinament? Del pis on ningú voldria viure?
Podríem pensar que les queixes són personals. De totes maneres, l’O-HB explica que les carències depenen molt del tipus de pis. Així, els inquilins de cases construïdes entre els anys 1940 i 1960 són els que més mancances detecten a les seves llars. Fins i tot més que els de pisos construïts abans de 1940. A més, les queixes augmenten si parlem de finques amb més de 10 habitatges. A això cal sumar-hi que les persones que viuen en menys de 40 metres quadrats són les que valoren pitjor els seus pisos després del confinament, de la mateixa manera que ho fa qui viu en pisos de lloguer.
Una llar petita, llogada, en un bloc de pisos rusc, construïda al voltant dels anys cinquanta i a Barcelona. Així és la casa de qui ha passat pitjor el confinament.
