Després del debat de la pobresa caldria activar amb urgència-entre moltes altres mesures- un pla especial per lluitar de debò contra l’atur dels més grans de 45 anys. Caldria articular -amb un gran consens polític i social– quotes socials per contractar, tant a l’empresa privada com a l’administració pública, aquest sector de gent de difícil inserció laboral; però amb experiència, molt valuosa. Tal com està el mercat laboral i, sobretot, amb les arbitrarietats que pateixen, si no es posa en funcionament quelcom excepcional, mai podran tornar a treballar i a tenir una vida mínimament digna.
En un país tan desestructurat com el nostre, la principal dificultat que impedeix crear ocupació no és el model laboral sinó el, malgirbat, model econòmic. En un país en què resta tan abandonada la recerca, la formació i el coneixement de llengües resulta difícil pensar que rebaixant les indemnitzacions per acomiadament aconseguirem augmentar la competitivitat i situar la taxa d’atur en uns paràmetres mitjans europeus. I això sense el més important: un marc català de relacions laborals. Per altra banda, ara i aquí tenim una part de la població –molt abandonada i marginada- que són els aturats majors de 45 anys. Aquesta porció de població pateix el greu risc social de no poder treballar (gairebé mai) perquè els directius i caps de personal de les empreses privades els consideren “vells i caducats”; però, per contra, segons les lleis vigents es troben molt lluny, temporalment parlant, de la jubilació. A més a més, cada dia que passa se’ls hi degrada enormement la futura pensió.
per Josep M. Loste
