La sequera que vivim és de les que es recorden durant temps i temps. Quan es parla de sequera a l’àrea més poblada de Catalunya, la metropolitana de Barcelona, es mostren imatges del pantà de Sau amb una aigua residual i de mala qualitat.
Són pocs els que recorden que al Pla General d’Obres Públiques de 1935, durant la Segona República, ja es projectaven aquests embassaments, encara que els identifiquem amb el ritual de tallar cintes del dictador Franco. Tot i que fou aprovat en un període en el qual la Generalitat estava “intervinguda” arran de la detenció del seu Govern per la proclamació dels fets d’octubre, l’enginyer Victorià Muñoz Homs ja feia molts anys que treballava en un pla per dotar Catalunya d’infraestructures com ara l’eix transversal, per posar un altre exemple.
Va ser en època de l’alcalde de Barcelona –gironí– Josep M. Porcioles (1957) quan es va encarregar al mateix enginyer que havia fet el pla de la Segona República que redactés el Plan Cataluña per fer arribar a Barcelona aigües de l’Ebre, del Segre i del Ter. A les comarques de Girona hi hagué una lleu contestació al transvasament del Ter, però en les dictadures les opinions contràries a les decisions dels governs no apareixen en cap mitjà de comunicació.
Amb la construcció dels embassaments de Sau i de Susqueda (i el Pasteral, que s’oblida sovint), el transvasament d’aigües del Ter fou oficialitzat a la Llei del Ter de 1959. Tots els creixements de l’àrea metropolitana de Barcelona s’han fet comptant amb l’aigua del Ter com a riu barceloní.
La llei de 1959, tot i l’època en què va ser redactada, contenia mesures de protecció de la conca cedent. Sempre hi havia d’haver un cabal mínim de 3 metres cúbics per segon disponible per a l’abastament de la conurbació de Girona i la Costa Brava centre, i sempre que les demandes de regadius del Baix Ter estiguessin satisfetes. Si es garantien aquests condicionants, podien enviar un màxim de 8 metres cúbics per segon per a l’abastament de Barcelona.
A la pràctica, però, la prelació d’usos que establia la Llei del Ter s’ha invertit. L’ampliació d’habitatges i d’indústries a la zona metropolitana de Barcelona fa que, per garantir-ne el subministrament, la conca cedent hagi de distribuir la resta del que no necessitem els metropolitans.
Pensem que l’aigua de la nostra aixeta no té cap relació amb les dificultats dels pagesos que conreen arròs a la desembocadura del Ter
Els debats sobre cabals adequats al Ter gironí s’han vist enrarits per l’evolució climàtica, i tot i alguns episodis en què la pluja cau sobtadament, generosament i desbocadament, com el gener de 2020 amb la tempesta Glòria, que va obligar a obrir comportes per raons de seguretat, en els anys de sequera cada vegada més sovintejada la gran metròpoli s’emporta més del 75% de l’aigua del Ter.
D’un sistema pensat per abastir Barcelona i garantir sense escassetats l’aigua al Baix Ter s’ha passat a una necessitat imprescindible per un desenvolupament urbanístic que sovint creu que els recursos naturals són infinits. Ens comportem com a éssers extractius sense límit.
Des de l’any 2009, quan el Govern d’esquerres de la Generalitat va construir la dessalinitzadora del Prat de Llobregat i va ampliar la de la Tordera, es poden subministrar uns 2,5 metres cúbics per segon procedents del mar.
Aquests últims vint-i-vuit mesos han estat extremadament secs i el règim de pluges, tant les habituals com les extraordinàries que acostumen a presentar-se en forma de tempesta violenta, ha posat en evidència la dificultat per fer la feina quan no hi ha emergència.
Hi ha aqüífers dels quals es coneixen les causes del seu deteriorament i que han de recuperar-se per al consum; hi ha xarxes que perden aigua; hi ha activitats que consumeixen molta aigua i que en etapa d’emergència no són prioritàries, com les piscines i les esportives… Si els pagesos s’hi han adaptat i on regaven per inundació ara reguen per gota a gota, els consumidors urbans i industrials també hem d’incorporar en el nostre dia a dia el fet de consumir menys aigua, ja que les sequeres perllongades seran més habituals si no aturem el canvi climàtic.
Com és habitual, només recordem la feina pendent quan s’encenen les alarmes, i pensem que l’aigua de la nostra aixeta no té cap relació amb les dificultats dels pagesos que conreen arròs a la desembocadura del Ter.
