L’altre dia vaig veure “Salvador” (Puig Antich). No l’havia vist al cinema, ni quan la varen passar abans per la tele, ni a Internet fent de piratilla, que aquestes coses jo no les faig. Em vaig quedar de pasta de moniato davant del retrat d’aquella por que empastifava la vida de tots els qui vam viure l’agonia del règim feixista. Quan van matar en Puig Antich jo estava a punt de fer tretze anys, i el món era en blanc i negre i el carrer estava ple de grisos. Massa petit per posar-me medalles de legitimitat democràtica, com fa tothom, i massa gran per no adonar-me de la por dins els ulls dels uns i els altres.

La peli del Huerga –a qui no conec personalment, tot i compartir Facebook– em va transportar al bell mig d’aquella angoixa irracional del tardo-franquisme. Més enllà de la figura ingènua, abrandada, incompresa, fora del procés, vola coloms i de lectura política mal païda, que representa tant el MIL com el propi Salvador, la solitud de la família davant l’inevitable desenllaç de la fugida endavant del protagonista fa mal. Ni heroi, ni màrtir, arraconat a la cel·la esperant sentencia i condemna, mentre que l’oposició democràtica –la que acabaria per fer la transició i pactar amb el règim que matava a garrot en Salvador per pura venjança– no el va acabar de posar mai en el seu imaginari reivindicatiu. Només de rebot en Salvador va tenir un paper d’estrella convidada quan vam sortir al carrer en nom de la Llibertat d’Expressió la primavera del 77. En Boadella, i els seus Joglars, a l’obra de teatre La Torna, es colpia el pit per la mort simultània de Heinz Chez, un delinqüent comú mort pel franquisme el mateix dia que Puig Antich per tal de diluir el caràcter polític de l’execució d’en Salvador. Ara que hi penso, té collons haver corregut davant dels grisos per demanar la llibertat d’aquell miserable.

Els patricis de la transició, els pares del règim Juan Carlista –aquest gran demòcrata campechano que mirava cap a una altra banda quan s’aplicava el concepte de legalitat, aquest que tant agrada als unionistes– no van moure un dit per en Salvador, ho van fer amb l’afusellament d’en Txiki l’any següent. Van treure l’orella del fang de la irrellevància quan ja tenien clar que el règim s’apagava amb la vida del dictador, i que no el sobreviuria. Aleshores Franco ja havia passat la premonitòria flebitis que inaugurava el camí cap a una mort llarga, una degeneració física feta a poc a poc, de decrepitud humiliant però –ai las– mai prou dolorosa en proporció al verí en forma de por i a les morts d’uns i d’altres que ens va deixar a tots com a llegat col·lectiu.

Salvador és una pel·lícula que als anys setanta, a l’escola, ens haguessin portat a veure els profes peluts que lluitaven per inculcar-nos la democràcia a cop de peli d’art i assaig francsa, polonesa o italiana. Aquells cine-forums que esdevenien un espai de revolta i conscienciació, Costa-Gravas, Wayda i Pontecorvo! Santíssima Trinitat! Malgrat el desprestigi que suposa ara haver estat un “progre”, gràcies al regalet en forma de degeneració moral de les esquerres un cop van tocar cuixa de poder als anys 80. Malgrat l’oblit forçat de la cagalera col·lectiva que ara tapen amb un relat de flors i violes constitucionalistes, amb falsos esperits de concòrdia, els mateixos que cremaven llibreries i omplien les parets de Sant Gervasi amb el missatge “zona nacional”. Malgrat nosaltres mateixos, que hem deixat créixer aquesta democràcia del pacte de la por fins a esdevenir el monstre de democràcia de fireta que és ara. Malgrat tot seguim vius, i el Manuel Huerga ahir m’ho va fer recordar. Potser encara som a temps de recordar el que va passar i posar-nos drets d’una punyetera vegada.

Per Carles Savalls