Tenim Govern. Ara, segons ens han dit per activa i per passiva, pot començar la desconnexió amb Espanya tot aplicant la resolució aprovada pel Parlament el passat 9 de novembre. Som a la graella de sortida i ens diuen que això ara ja és imparable. No seré jo qui posi bastons a les rodes, però caldrà fiscalitzar exhaustivament l’acció dels diputats independentistes per assegurar que tot arriba a bon port i que l’acord de Junts pel Sí i la CUP no ha estat exclusivament per anar tirant de sou públic per part de molts que fa vint-i-cinc anys que ho fan. Les societats amb un cert sentit democràtic i que pensen per elles mateixes han de ser crítiques amb els seus dirigents. Ho fem? O bé ens deixem emportar sovint per un sentimentalisme xaró que aprofiten alguns per perpetuar-se?
Llegeixo la famosa resolució i observo que en el cinquè punt s’indica literalment: “El Parlament de Catalunya considera pertinent iniciar en el termini de trenta dies la tramitació de les lleis de procés constituent, de seguretat social i d’hisenda pública”. Què vol dir això? Fixem-nos que s’ha traslladat a l’opinió pública que en un mes estaran enllestides aquestes anomenades “estructures d’estat” quan, en realitat, el que diu és que “considera pertinent”. Aquesta és una expressió que no obliga a res, és una simple opinió. Més endavant la resolució en qüestió també apunta que el Parlament no se supeditarà a les decisions de l’estat espanyol i, en particular, del Tribunal Constitucional. Però la cambra catalana ha publicat en el Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya la sentència de l’esmentat tribunal que anul·la la resolució 1/XI del 9 de novembre. Una manera com una altra de continuar fent autonomisme amb l’estelada.
Només amb aquest parell de coses, i amb les declaracions del nou president de la Generalitat a l’entrevista de TV3 amb Mònica Terribas, que van ser un exercici d’inconcreció, o les de Neus Munté a RAC1, on deia que no ens podem encotillar en dates i terminis, existeixen motius suficients per estar amatents i evitar que ens aixequin la camisa una altra vegada com han fet tantes vegades. L’anomenat procés pot esdevenir etern i permetre una jubilació tranquil·la a ses il·lustríssimes senyories.
Sospito que han aconseguit situar la pilota allà on volien. L’independentisme sociològic, aquell que va a les grans manifestacions i és activista de les xarxes socials, està tranquil i cofoi perquè pensa que ha fet la feina i ha aconseguit la famosa “unitat”, i a l’independentisme més combatiu han aconseguit fer-lo invisible momentàniament tot fent creure que l’objectiu només l’assolirem amb el somriure i dient que volem ser amics de tothom. Tot plegat, un escenari immillorable per continuar amb la cantarella que Espanya no ens deixa votar, que hem d’anar creant les estructures d’estat i que hem d’eixamplar la base social “sobiranista”. Sense parlar mai que el naixement d’un estat català o ve de la mà de la negociació o de l’enfrontament, i que la presa de control del territori (per la força del poble si cal) és una condició imprescindible si Espanya no seu a parlar, som majoria i proclamem la independència.
Mentrestant tot són eufemismes, discursos naïfs i tota una legió de terminals (mediàtiques, de càrrecs polítics i de l’associacionisme oficial) que van tirant de la rifeta a còpia d’anar comentant o ballant al voltant de l’actualitat del “procés”. A base de conyetes o amb l’estil del saberut, ens voldran fer creure que som en bones mans. Molt bé. Ja ho comprovarem nosaltres mateixos sense els seus consells. Llavors és quan cal que ens preguntem: qui controlarà que es faci efectiva la independència de Catalunya?
Un cop salvades unes noves eleccions que suposaven la desmobilització dels electors independentistes i la conseqüent ensulsiada d’alguna formació, ara els partits tornaran a la seva dinàmica de prioritzar els seus interessos i les lluites de poder dins el nou govern seran el pa de cada dia. Fa massa temps que gairebé tot gira al voltant de la improvisació i la mediocritat, que són els pitjors enemics per fer fracassar un objectiu de gran envergadura com és el que tenim entre les mans.
D’altra banda, les entitats com l’ANC, Òmnium o Súmate, que haurien de garantir que la cosa va de debò, ja tenen col·locats els seus dins el Parlament i mai no exerciran un paper de fiscalització inflexible i sense contemplacions cap als seus exdirigents. Han esdevingut la “pedrera” del Parlament.
Només queda una única solució. I és que aquells independentistes que estan fora de qualsevol dependència de l’anomenat procés, i que no tenen cap relació directa amb els seus protagonistes oficials, tinguin la capacitat de coordinar-se i exercir el paper de fiscalitzadors del procés. Cal ser implacable amb les febleses, les mitges tintes i els cínics somriures. Perquè estem veient molta voluntat per mantenir càrrec, vanitats amb aire de rector de poble i dèries ideològiques tronades d’algun aprenent de Che Guevara. I, sobretot, que l’independentisme deixi de banda d’una vegada per totes l’ambient de festa major.
