Un grup de turistes al cementiri de Montjuïc. Foto: Cedida
Un grup de visitants trenca el silenci sepulcral dels carrerons del cementiri del Poblenou. Contemplen encuriosits com un esquelet amb ales d’àngel abraça un cos al qual se li escapa la vida. És una de les escultures més conegudes i suggerents de l’art funerari català: El Petó de la Mort, de Jaume Barba.
Tombes i panteons espectaculars, escultures d’artistes de renom, personatges il·lustres, llegendes i curiositats històriques criden l’atenció de cada vegada més persones. El turisme necrològic és un fenomen en auge a Barcelona. Des de tours privats, fins a excursions escolars i visites nocturnes. L’oferta d’activitats als cementiris no deixa de créixer, en bona part degut a l’èxit a internet d’aquestes iniciatives. “Les xarxes socials fan que els misteris que aquí s’amaguen cridin molt l’atenció”, explica la historiadora de l’art funerari, Montserrat Oliva Andrés.
De fet, els cementiris són l’escenari de tota mena d’activitats. No només és habitual trobar-hi aficionats a la fotografia i turistes, també s’estan posant de moda entre els esportistes i el sector audiovisual. “A Montjuïc es graven molts documentals, sèries, programes de televisió i grans produccions de Netflix”, assegura Adrià Terol, de Cementiris de Barcelona.
A la ciutat hi ha diversos cementiris, però els més reconeguts són els de Montjuïc i el Poblenou. A Barcelona hi ha enterrats Joan Miró, Montserrat Caballé, Ildefons Cerdà, la família Batlló i nissagues de burgesos. També hi destaquen escultures de Josep Llimona i Eusebi Arnau, així com sepultures fetes per arquitectes modernistes com Puig i Cadafalch o Domènech i Montaner.
La historiadora Montserrat Oliva en una ruta guiada pel cementiri del Poblenou. Foto: Cedida
“La gent al·lucina quan descobreix les obres i personatges que hi ha als nostres cementiris. Són un catàleg d’història on et pots endinsar en l’art, l’antropologia, els rituals funeraris, l’urbanisme i la memòria de la ciutat”, detalla Oliva.
Tot i l’enorme patrimoni amagat a les grans necròpolis de Barcelona, aquestes ciutats pels morts són un fenomen relativament modern. Fins a principis del segle XIX les persones s’enterraven al voltant de les esglésies per a garantir la protecció divina. Malgrat els segles de tradició, la gran densitat de població –viva i morta– barcelonina va obligar a buscar una alternativa pels enterraments fora del centre de la ciutat. El lloc escollit per al nou descans etern va ser el Poblenou, que va convertir-se en la primera gran necròpoli estatal.
La monumentalitat, però, va trigar uns anys a arribar. En un primer moment, el cementiri va plantejar-se com un entorn sense distincions socials, fins que la burgesia es va voler fer notar amb grans panteons. D’aquesta manera, el Poblenou també va quedar petit i, a finals del segle XIX, es va haver de construir el cementiri de Montjuïc.
Misteris d’ultratomba
Les rutes guiades pels cementiris barcelonins són cada vegada més nombroses i adaptades a tots els gustos. Algunes se centren en l’art o la història, d’altres en els personatges enterrats o en curiositats del ritual funerari.
Les llegendes són també un dels grans atractius dels cementiris. Més enllà de fantasmes i esperits, al Poblenou s’hi amaga una de les més conegudes de la ciutat. Es tracta de la història de Francesc Canals, més conegut com el Santet, que genera autèntica devoció 120 anys després de la seva mort.
Canals va ser un jove devot de Barcelona famós per la seva amabilitat i les obres de caritat. La seva mort prematura, amb només 22 anys, va fer que es construís un mite al voltant de la seva tomba, que encara avui atrau molts curiosos. Allà, la gent hi deixa figuretes i estampetes perquè es creu que compleix desitjos. “És com un sant no reconegut per l’Església, però el pelegrinatge que genera és impressionant”, comenta Oliva.
Por a la mort
La vida, sense un final, no seria el mateix. Malgrat això, tothom té un cert respecte a la mort. De fet, moltes persones eviten apropar-se als cementiris per tal de no pensar en certes coses. La incertesa sobre el més enllà, el record d’éssers estimats que ja no hi són i les pors al que és desconegut són inquietuds que ronden per qualsevol cap.
Durant els pitjors moments de la COVID es va veure clara la necessitat de parlar del final de la vida amb més claredat. Des de llavors, es fan tallers i activitats que ajuden els visitants a fer un canvi de mentalitat, especialment per als infants. “El tabú de la mort el transmetem els adults. Els més petits són els que menys problemes tenen amb aquestes activitats”, apunta Terol.
Per això, les visites guiades als cementeris busquen també alleugerir el rebuig i trencar el silenci sobre les qüestions relacionades amb el més enllà. Per a Terol, “l’objectiu de tot és naturalitzar la mort, ja que només així podem viure amb més calma i menys angoixa”.
