Què hi ha més barceloní que la Rambla?, em pregunto mentre recordo el que deia l’escriptora Maria Aurèlia Capmany, que s’hi va criar: “La Rambla pertany a tota Barcelona. A qualsevol veí de qualsevol racó remot de Barcelona. De vegades, fins i tot els veïns d’antic s’impacienten i murmuren: la Rambla ja no és el que era. La Rambla no ha estat mai el que era… La Rambla es permet el luxe de no ser el que era, però de ser sempre ella mateixa.” I també em pregunto: Per què els barcelonins ens hi hem girat d’esquena? Perquè és massa plena de gent? Massa plena de turistes? Massa plena de gent ho ha estat sempre des que es va convertir en un passeig i un mercat fora de la muralla que la tancava per la banda esquerra. Si mirem gravats o fotografies antigues de la Rambla, en totes apareix sempre una multitud de gent.
La Rambla és un organisme viu, amb un batec incessant que es remunta a tots els segles de vida viscuda per les generacions que hi han deixat la seva empremta. El seu traçat urbà ha funcionat com a esquelet, columna vertebral i sistemes circulatori i nerviós pel qual la vida de la ciutat ha transcorregut des de temps immemorials. El carrer i les pedres són un patrimoni que respira història. Però al costat d’aquest patrimoni material hi ha un altre patrimoni immaterial que és tota la literatura que ha generat la Rambla. Aquest és un patrimoni importantíssim perquè és el testimoni escrit de les transformacions que ha sofert al llarg dels segles i de moltes de les coses que han desaparegut.
Hi ha un patrimoni immaterial importantíssim: tota la literatura que ha generat la Rambla
Multitud d’escriptors d’aquí i d’arreu n’han deixat testimoni escrit, ja siguin descripcions, impressions, escenaris de novel·les o inspiració de poemes, dietaris, memòries o llibres de viatges. La nòmina d’autors seria llarguíssima: Stendhal, Narcís Oller, Josep Pla, Mercè Rodoreda, Federico García Lorca, George Orwell, Maria Aurèlia Capmany, Montserrat Roig…
Podem permetre’ns el luxe de prescindir de tot aquest gran patrimoni i de tota aquesta riquesa cultural? Jo crec que no. Rotundament, no! És molt important que tota aquesta riquesa surti a la llum si volem recuperar la Rambla per als barcelonins i també per atreure un turisme de qualitat. És un patrimoni tan ignorat, tan poc explotat! A Barcelona hi falten moltes plaques de memòria cultural. L’Ajuntament i la seva Regidoria de Cultura tindrien molta feina a fer si hi hagués la voluntat, però sembla que la Rambla tingui més enemics que amics. Qui són? L’oblit? La indiferència? El poder polític que l’ha volguda arrasar? O l’especulació i el poder econòmic que l’arrasa sense pietat? El turisme de masses? Els mateixos barcelonins que ens queixem però no fem res? Pensem-hi. L’historiador Enric H. March a Barcelona. Anatomia històrica de la ciutat diu que “potser ens queixem de vici i ja està bé que els turistes envaeixin la Rambla perquè fa temps vam desertar de la ciutat que ara enyorem”. Posem-hi remei! Fem el possible per ajudar a recuperar-la i fer-la nostra de nou. No podem desertar de la Rambla!
