Com si del joc de buscar les 7 diferències entre dos dibuixos, aparentment iguals, es tractés, em vénen les ganes de jugar a trobar-les en perquè els catalans ens sentim diferents a la gent de la resta dels pobles d’Espanya, sense que això vulgui dir ser millors sinó això, diferents, per molt que ens diguin que no pot ser, que és impossible, que el motlle és el mateix i comú per a tots.

A part de la primera diferència, la llengua, que ja per si sola seria suficient per certificar-ho, s’ha de parlar forçosament també de la nostra pròpia cultura, en algun cas totalment enfrontada a les altres, i més a les determinades com a nacionals que qui no les té assumides així sembla que estigui en pecat.

S’ha de parlar, també forçosament, de la nostra pròpia història que des dels 800 han anat escrivint, a vegades amb la seva sang, els que han lluitat defensant la nostra terra. La que, en algun moment i fet, pot coincidir… I no gaires vegades favorablement, i si massa vegades amb l’efecte d’opressió i imposició.

La llengua, la cultura i la història, serien els trets bàsics per argumentar el sentiment que, històricament al llarg dels temps, ens volen negar. Però bé, fins a complir amb el repte de trobar-ne 7 de diferències, prou sòlides, encara en faltarien 4… I no ha estat massa difícil trobar-les.

Tenim una manera diferent de viure en societat, de viure la política, de treballar, d’afrontar els problemes… de pensar. La nostra capacitat en saber-se enfotre de nosaltres mateixos, i dels qui ens envolten, sense que això s’hagi de prendre com a insultant ni que provoqui cap escarafall.

Ens regim per un innat instint dialogant, potser massa i tot, com a valor principal per negociar el que es pretén tot i que, sovint, i en segons que, només ens ha servit per caure en l’engany i l’ensarronada.

La setena diferència podria estar representada per uns que viuen d’Espanya i uns que viuen per a Espanya. Per als que tenen il·lusió per un incert projecte nou i els que tan sols estan aferrats a les restes d’un certament caduc.

Aquestes diferències només es poden negar a través de la malaltissa subordinació a la qual ens sotmet un poder establert que hauria de començar a veure com, amb l’estupidesa còmplice d’altres, es va esmicolant per la impotència per canviar la cara per resultar més seductora, per reinventar-se per poder acomodar la diversitat existent.