Fa uns dies llegia la intervenció de Pablo Iglesias en unes jornades de productors d’energia fotovoltaica, on suposo que es varen plantejar els reptes de futur d’aquest tipus d’energia i els problemes que estan patint. El líder de Podemos criticava les actituds dels distints governs, sempre amb el cap cot davant les grans elèctriques, aprovant les lleis i normatives que garanteixin l’oligopoli existent. I va aportar algunes idees amb les quals estic totalment d’acord, entre les que hi ha l’estatalització de la xarxa de distribució d’un servei essencial com és l’electricitat, l’impuls a les energies renovables o l’eliminació de l’absurd de penalitzar l’eficiència energètica.
Però el que avui m’agradaria destacar fa referència al famós dèficit de tarifa, la suposada diferència entre el que costa produir l’electricitat a les empreses i el que realment paguem els consumidors. Un dèficit, per cert, que no prové de cap auditoria estatal o externa, sinó del que el Govern del PP va prometre a les grans elèctriques que ingressarien. Avui aquest suposat dèficit supera els 30.000 milions d’euros, quasi la meitat del dèficit públic de l’Estat.
Per això em quedo amb una frase de Pablo Iglesias: “El dèficit de tarifa no existeix, i el que no existeix no es paga”. No parlem d’eliminar deutes perquè sí ni d’atemptar contra la seguretat jurídica (un tema, el de la seguretat jurídica “discrecional”, que dóna per parlar-ne un bon parell de dies), sinó de garantir el benestar de la població davant els tripijocs d’uns quants que, amb la complicitat necessària dels dirigents de torn –siguin del color que siguin–, continuen enriquint-se a costa de tots.
