Haver participat del règim del 78 no és un crim. Era i és una opció política, social i econòmica legítima. De fet, durant trenta anys, tots els partits catalans amb representació parlamentària a Catalunya i a Madrid, d’esquerra a dreta, n’han pres part amb més o menys entusiasme. De vegades fent escarafalls pensant en els seus electors, en altres ocasions posant-s’hi bé i, fins i tot, votant entusiàsticament a favor de la investidura de presidents del PP i del PSOE. També la CUP, que es va presentar a unes eleccions autonòmiques el 2012 per primera vegada, ha format part, de forma col·lateral, del règim del 78, si tenim en compte que el Parlament català era absolutament obedient amb les regles del joc fixades a la Transició.
Fins que una part substancial de la societat civil va dir prou i va sortir al carrer per exigir als partits d’obediència catalana que posessin punt final a la llarga etapa autonomista del país. Per primera vegada, els catalans ja no interpel·laven Madrid per pidolar una millora del tracte colonial, sinó que es reivindicaven com a sobirans. I va ser a partir d’aquest canvi social i nacional al carrer que els partits que ara segueixen el full de ruta van entrar en l’anomenada era post-autonòmica i pre-independent.
Tant se val si un independentista ho és des que va néixer o se n’ha fet. Tan respectable és un independentista que no ha faltat mai al Fossar de les Moreres i que conserva el carnet de militant de Nacionalistes d’Esquerra com un senyor que parla castellà i s’ha afiliat a Súmate per deixar un país millor als seus fills, o un convergent de tota la vida que va brindar amb el Pacte del Majestic. No sobra ni un sol vot, i totes les raons que portin algú a pensar que viurà millor en un estat construït des de baix i amb pilars netament democràtics, són igualment legítimes.
Però aquí la CUP fa una excepció, l’expresident Artur Mas. L’expulsa del procés i insisteix a enviar-lo a la paperera de la història perquè ha participat del règim, sense que importi gens que ara defensi un estat lliure i democràtic com ells. “No volem que representi internacionalment el procés, CDC ha participat en una trama corrupta emparada pel règim del 78, i en el moment en què aquest règim li ha deixat de donar suport, el rei ha quedat nu i ha perdut la immunitat”, va dir Benet Salellas a Mas en el marc de la seva compareixença al Parlament per explicar el finançament de CDC arran del cas Palau. És evident que Artur Mas ha estat part del règim. Ell no ho nega pas. Com tampoc es pot negar que va fer tots els esforços possibles per mantenir connectada Catalunya a Espanya. Fins que va arribar a la conclusió que no seria possible.
A Mas la CUP no el perdona. Però no és una causa contra els convergents, perquè els cupaires no han demanat pas esborrar del mapa Carles Puigdemont, Jordi Turull, Francesc Homs, Joana Ortega o Irene Rigau, per posar alguns noms de persones que, com a membres de CDC, van passar de l’autonomisme a l’independentisme igual que Mas. És una causa personal. Costa de creure que aquest rebuig tan visceral estigui justificat pel fet que Mas hagi format part del règim del 78 i, encara per demostrar judicialment, si és responsable i coneixedor d’un finançament il·legal de CDC. Entre els 300.000 votants de la CUP també hi ha independentistes nouvinguts que han votat algun partit del règim -ho eren tots-, però que han arribat a aquest partit atrets per la lluita al carrer i la transformació social que proposa.
És evident que amb Mas la CUP fa una excepció. D’independentistes que han format part del búnquer espanyol n’hi ha a cabassos. I la CUP els ha perdonat tots. Ha perdonat ERC, que va investir Rodríguez Zapatero i va fer president de la Generalitat, per dues vegades, un candidat del PSC. Ha perdonat els socialistes que van deixar el PSC -un partit del règim i amb casos de corrupció aquí i allà- per passar-se a ERC, i ha perdonat també els militants de la Unió Democràtica de Duran Lleida i el cas Pallerols que van fundar Demòcrates de Catalunya. I per descomptat, la CUP ha perdonat els companys d’ICV i d’EUiA que ara són ‘Comuns’ que esperen el permís d’Espanya per poder exercir el dret a decidir. De règims imperfectes n’hi ha per donar i per vendre…
Publicat a El Món.cat
