El passat 5 d’agost del 2016 Núria Alabao va signar una fatwa (perdó, un article) en el que proclamava l’inici de la Guerra Cultural a Barcelona. Alabao ha esdevingut una persona entranyable d’aquest nou grup d’entusiastes doctrinaris que malden per constituir-se en la cort intel·lectual dels Comuns barcelonins.
Resulta que, per practicar una mica d’aquest gramscianisme de butxaca que tant es porta entre els de la nova política, van considerar necessari trobar un enemic urgentment i fer-li una guerra d’aquestes “per l’hegemonia” que tant es porten entre el jovent. Quin dels candidats possibles es va triar? Podria ser la dreta del PP, el capitalisme globalista que especula amb els pisos, el feixisme o el racisme. Podrien ser també els de Ciudadanos o potser l’exèrcit espanyol que campa com vol pel saló de la Infància … Però no. Alabao, l’Agustina d’Aragó dels postmoderns, va assenyalar l’enemic: Era el 1714 contra l’Antifranquime. Ridícul, oi? Com si l’antifranquisme no fos un espai de memòria absolutament lligat a l’independentisme i totalment vinculat a la resistència contra la tirania del 1714.
Bé, en això de les guerres culturals cadascú és lliure de fer-se els embolics que vulgui. I així, l’Ajuntament va posar en el camp de batalla tot l’arsenal de banalitat postmoderna dirigida per un vell Estat major fet de comissaris pijiprogres dels bons temps de Clos i Hereu. I Tora, Tora, Tora. Van llançar el seu particular atac a Born Harbour.
Fa pocs dies, a Barcelona, uns estudiants van voler fer una tonterieta sobre “el concepte” de la llar de foc a l’entorn del que, de fet, és una torxa, al bell mig del Fossar de les Moreres. Eren uns carrets de supermercat amb maons posadets en fila tot simbolitzant el bla bla del metaconcepte del bla bla. En fi, pura Barcelona dels 90.
Però els mateixos veïns, tal com va passar amb l’estàtua de Franco, s’han encarregat d’acabar en un plis amb l’ofensiva de manera natural, pacífica. Com qui endreça els joguets de la canalla.
Tot plegat, i per seguir amb les “Hazañas Bélicas” d’Alabao, constatem el minut i resultat. Anem 2 a 0. L’equip atacant ja s’ha gastat més de 180.000 euros (desconec quina és la xifra, al canvi, en beques menjador, que és la unitat de demagògia que es fa servir en aquests casos) més el cost d’això dels carrets. El bàndol defensor només registra el cost d’una nina inflable i d’unes dotzenes d’ous (els ous, ai. Sempre els ous). Ells contracten amb comissaris amb molts coneixements d’estructuralisme metaconceptual, nosaltres amb la gent del carrer ja fem.
Aquesta guerra fa patir. La bona gent dels Comuns té un munt d’objectius a atacar (cultural i políticament) on trobaria el suport i la col·laboració dels del 1714. Tancar el CIE, aturar els desnonaments que es multipliquen mentre fem el paperina, eliminar la presència militar a la ciutat… Espero que algú piti el final del partit i que ens posem la mateixa samarreta. Si això era una guerra, la guerra del 1714 i l’antifranquisme contra la banalitat, l’anem guanyant. 2 a 0. Un golàs per tota l’esquadra a l’octubre i golet d’esperó fa pocs dies. Va, fem les paus abans que això acabi amb una maneta, més diners malbaratats i un sentiment de vergonyeta generalitzat.
Publicat a El Món
