Aquests dies, als mitjans informatius, ha saltat la notícia (o no notícia per esperada) que Unió Democràtica de Catalunya ha fet fallida amb uns deutes clamorosos i s’ha dissolt. Els altres partits de moment no es dissolen però potser tenen més deutes.
L’espai polític demòcrata-cristià de Catalunya tenia el seu espai, encara que anava de bracet amb el germà gran de Convergència Democràtica de Catalunya i en podia treure uns beneficis més grans dels que realment li correspondrien pel nombre dels seus militants. En els darrers temps la deriva del partit anava de mal borràs amb un seguit de desercions de militants i votants que marxaven en veure com Duran i Lleida anava a la seva intentant salvar els mobles des de la seva torre d’ivori (llegeixis habitació a l’hotel Palace de Madrid) intentant acollir-se a un plantejament que anava contra les essències programàtiques d’Unió. Si Carrasco i Formiguera (afusellat per ordre expressa de Franco) aixequés el cap, se n’hagués fet creus de la deriva espanyolista del seu partit. Vinga a traficar intentant obtenir algun càrrec, vinga a negociar una tercera via amb qui no entén que pugui haver-hi més d’una via nacionalista que la d’Espanya com a nació única.
Espanya no paga als traïdors Josep Antoni Duran i Lleida. Has estat botxí i ni has tingut el valor ni l’enteresa d’assistir a l’enterrament del teu partit a l’hora dels adéus. Ignomínia i deshonor per a tal personatge que el millor que pot fer és retirar-se de la política i dedicar-se als seus negocis particulars. Adéu i gràcies de res!
