Si una lliçó cal extreure de les darreres eleccions és que, malgrat trobar-nos en el període històric que la informació arriba a la gent amb més diligència, hi ha coses o idees que cal repetir-les i explicar-les abastament per tal que siguin païdes i interioritzades per la ciutadania. Que el catalanisme té una vocació social no ho pot negar ningú amb un mínim d’informació o de bona voluntat. Ara bé, també és cert que hi ha una part del país que ignora o desconeix bona part de les reivindicacions del catalanisme i ho veu, fins i tot, com un fenomen excloent o que no va amb ell o amb els que són com ell.
Des de mitjans centralistes espanyols intel·ligentment (i ben perversament) es ven la idea que l’evolució del catalanisme cap a l’ independentisme representa una cortina de fum per espantar artificialment les pors i els neguits que genera l’actual crisi econòmica. Aquest missatge no és més lluny de la realitat però ha calat i ens fa mal ja que aprofundeix en la divisió dels catalans com a poble i ens fa dubtar de quins són els nostres actius i ambicions com a nació particular.
La visió que les retallades les aplica el Govern de la Generalitat i que són producte de capricis nacionalistes o de mala gestió de les nostres finances són exemples d’allò que com a poble hem de saber combatre i que fins a data d’avui no hem sabut explicar amb prou claredat. Que la influència perniciosa de la crisi sobre la gent es veu agreujada per la nostra pertinença a una Espanya terriblement deslleial amb Catalunya és quelcom gens baladí i també caldria fer-ne explicació en un munt de ciutats i pobles de Catalunya. D’aquesta manera el binomi estat propi prosperitat nacional encara resta lluny de ser ben comprès. L’exemple de l’àrea metropolitana de Barcelona, en aquest sentit, és més que fefaent. Els números a les eleccions parlen per ells mateixos.
Per tot plegat les manifestacions davant la situació per les retallades no haurien de ser fetes contra la Generalitat: han de ser organitzades davant la delegació del Govern espanyol. No fent-ho palesen la perversitat i el fariseisme d’alguns representants socials que diuen defensar la classe treballadora però en realitat defensen l’estatus quo espanyolista. Una cosa és sentir-se espanyol, ja que els teus pares o avis vingueren d’altres terres de la península, i una de molt diferent és no reconèixer que Espanya vexa Catalunya econòmicament i ens denigra nacionalment. I d’aquí en sortim tots perjudicats els Codina, Rius o Ferrer i els López, Garrido o Fonseca. I ja no parlem dels Ibrahim i un llarg etcètera.
En el referèndum que s’hauria de celebrar l’any vinent ens hi juguem tota una sèrie de conquestes socials que han costat molta suor i tanta o més tinta d’assolir. Pensions, sanitat o educació pengen d’un fil i qui vulgui pensar que això ens arribarà de la mà d’Espanya que continuï vivint en la inòpia. El dret a decidir té a veure, lògicament, en el dret inalienable de tot poble de definir llur futur però que ningú s’enganyi ni l’enganyin, té tant o més a veure, amb el marc de prosperitat i de solidaritat que ens volem dotar com a país modern i de progrés.
Per Marc Gafarot / Relacions Internacionals CATmon
