Darrerament torna a haver-hi una ofensiva en l’opinió publicada segons la qual la independència tindria uns costos de transició massa grans per l’economia catalana i el seu empresariat.
És imprescindible no confondre les conseqüències directes de l’emancipació amb el que podríem anomenar “revenja institucional espanyola”, que englobaria la pèrdua de la condició de país de la UE, l’aixecament de fronteres, el boicot absolut, la pèrdua de l’euro i de l’accés al crèdit del BCE per part de les institucions financeres catalanes.
Els diners generen un escenari de confrontació on tothom perd: Espanya, Catalunya i la Unió Europea. Els diners no tenen cor, l’economia no té adscripcions emocionals històriques transcendents, més enllà dels interessos crematístics i de les garanties de cobrament.
Que els diners s’empassen les voluntats particulars i els patriotismes és una realitat històrica de la qual, amb més vergonya que orgull, els catalans coneixem en primera persona. El vell projecte catalanista, el reformador d’Espanya, es desenvolupà sota un pacte tàcit que tingué sòlids beneficis per l’economia catalana. L’acord no escrit entre Catalunya i l’estat funcionava de la següent manera:
“Els catalans produïm i venem productes dins el mercat espanyol protegits per lleis i polítiques monetàries que facin difícil a la competència estrangera penetrar-hi. A canvi, els catalans ens pagarem el fet diferencial amb voluntarisme i diners altruistes de la societat civil -que quan ens entengueu gràcies als nostres dots pedagògics esdevindreu màgicament plurinacionalistes-, i contribuirem solidàriament al desenvolupament polític –catalanisme- i econòmic –dèficit fiscal- de la resta de l’Estat. Subvencionarem les rendes de les regions espanyoles més pobres perquè, de fet, estarem creant una població amb més poder adquisitiu pels nostres propis productes”.
Un escenari proteccionista es pot pensar que és fora del procés de la globalització que ens envolta. Però això no és cert. Molts analistes de pa sucat amb oli que pul·lulen per ràdios i diaris haurien d’intentar vendre un producte propi al Japó, al Brasil, o a Rússia, abans d’anar donant lliçons a la babalà. Tant se val. El pacte Catalunya – Estat va morir amb l’Euro, va morir amb la Unió Europea. Actualment, les empreses catalanes que van sobreviure les adquisicions per part dels seus proveïdors estrangers a les darreries del segle passat, es troben que segueixen mantenint el pacte de transferència de rendes amb Palència o Jaén, i que els ciutadans que hi viuen es gasten els calerons en productes de la seva competència italiana, americana o xinesa.
La mobilització de Madrid per tal d’evitar la compra d’Endesa –una de les joies de la corona del modus operandi econòmic de l’altiplà- per part de Gas Natural, sota l’únic argument que “una empresa estratégica no puede estar en manos catalanas”, ja hauria d’haver posat en guàrdia tot el teixit productiu català, fins i tot a les arnes de Foment i de PIMEC, però és que el pagament a 30 dies de la vergonyosa indemnització de 1300 milions d’euros de la plataforma Castor al senyor Florentino Pérez, amb diners de tots pels segles dels segles estel·lars reflectits al rebut de la llum, em sembla que trenca tots els records de la infàmia. L’afer Castor és el símptoma que corrobora que no hi ha solució espanyola per les necessitats de prosperitat de l’economia catalana. Sembla mentida que encara hi hagi indocumentats que encara els faci por un futur català deslliurat d’aquesta tríada maligna del BOE, Hisenda i la Llotja del Bernabéu.
