Una imatge de la sabateria Queisalós, el negoci d’en Bruno i la Tere. Foto: Cedida
Aquesta crisi sanitària, social i econòmica, més enllà de les impactants xifres de morts i afectats de tota mena, té rostres al darrere. Els números, en el fons, no deixen de ser freds, però les històries personals no ho són. Una d’aquestes històries és la d’en Bruno, que juntament amb la seva dona, la Tere, regenten un negoci al carrer Hospital del Raval, Calçats Queisalós. De fet, es tracta d’un negoci històric, ja que la seva dona forma part de la quarta generació.
Quan en Bruno despenja el telèfon per parlar, les primeres paraules que s’escolten són les següents: “Poseu un vídeo al Youtube i feu una mica de ioga”. En Bruno i la Tere tenen dos fills. “Ara han acabat de fer deures i el ioga va bé perquè es relaxin”, explica abans de començar la conversa. El cas d’ell i la seva dona és el d’una família amb un lloguer comercial i una hipoteca particular per pagar. En el cas del lloguer explica que han aconseguit acordar amb la propietat la suspensió del pagament durant 4 mesos i que més endavant l’aniran tornant. El problema, afegeix, és que el Raval és un barri amb moltes problemàtiques i no albira “el moment que podrem tornar a obrir”. “I quan tornem a obrir la gent no tindrà diners”, afegeix resignat.
La situació actual que pateixen molts veïns i comerciants és extremadament delicada. “Hi ha gent d’alguns negocis que em diuen que els queden 100 euros a la caixa”, explica en Bruno. En el seu cas la situació també és molt complicada, ja que tenen quatre treballadors i han hagut de fer un ERTO. “Des d’ara fins al juliol són els mesos que sempre facturàvem més”, diu. Preguntat sobre si creu que podrà tornar a obrir, respon que si aconsegueix un crèdit de l’ICO (Institut de Crèdit Oficial) sí, encara que toqui tornar-lo amb interessos. “Si no me’l donen, tanquem”, diu clarament.
DEIXAR DE PAGAR LA HIPOTECA
La situació que estan vivint en Bruno i la Tere els ha fet prendre una altra decisió, la de no pagar la hipoteca, el llum, el gas i l’aigua des d’aquest abril del pis on viuen, a la Dreta de l’Eixample. “Ara mateix no tenim cap altra escapatòria. Primer és el menjar dels fills”, explica. Quan els fills surten a la conversa en Bruno s’emociona. “Jo podria menjar un cop el dia però quan tens fills és diferent”, afirma.
El relat d’en Bruno segueix i a mesura que es va explicant es fa evident com és de complicada la seva situació. La seva i la de milers d’altres persones que en tenen de molt similars. “Si deixo de pagar dues o tres quotes no passarà res però si al juliol no he obert la botiga sí que ens ho poden fotre tot”, diu.
Tot i que ara mateix sembla difícil poder veure la llum al final del túnel, aquest comerciant del Raval també creu que el que s’està vivint aquests dies tindrà un costat positiu. “El que està passant ha despertat coses positives a la societat. Els comerciants ens ajudem, a l’escala de casa fem la compra conjunta… La solidaritat que està emergint és molt positiva. Això es veu quan sortim als balcons a aplaudir i et fas mirades de complicitat amb gent que no havies vist mai”, relata. En el cas dels seus fills, de 6 i 8 anys, explica que el missatge cap a ells és que les coses aniran bé i que estan aprenent la importància de la solidaritat. Ara bé, també admet que “en una família que ha perdut el pare i que no l’han pogut acomiadar no els vagis a dir que tot anirà bé”. Que no tot anirà bé és una evidència, però el relat d’en Bruno, de la mateixa manera que és dur, també és el d’una persona ferma i amb conviccions. I això convida a ser optimistes.
