Un territori de festes (re)inventades

Si citéssim les festes que se celebren als municipis de l’àrea metropolitana de Barcelona, començaríem i no acabaríem. Tot i que és sabut que aquesta és una regió amb moltes celebracions populars i tradicionals, el cert és que sovint se’n desconeixen els orígens i la seva evolució al llarg dels segles.

Aquest reportatge té més de 1.500 paraules. Totes, absolutament totes, es podrien gastar citant, una per una, les festes tradicionals i populars que hi ha als 36 municipis de l’àrea metropolitana de Barcelona, i encara faltaria espai. Des de la Mercè fins a la Feria de Abril. Des de les Festes de Maig de Badalona fins a la Setmana Santa a l’Hospitalet. Des de les festes alternatives de Sants fins a Sant Xibeco, al barri de la Prosperitat. La metròpoli és territori de festes populars i tradicionals. Això sí, moltes d’elles són inventades o reinventades.

Qüestió de conceptes

Què entenem per festa? El debat és llarg. “La festa és un element essencial per al manteniment de qualsevol societat”, afirma l’investigador del departament d’Antropologia de la Universitat de Barcelona, Oriol Pascual. Encara es mostra més contundent l’antropòleg Manuel Delgado quan assenyala que “una societat sense festa no existeix”. Tant per a un com per a l’altre, les festes són el trencament del calendari i de l’ordre establert. “És un parèntesi o una alteració del temps ordinari que, paradoxalment, ajuda a fer que tot reneixi”, apunta Pascual.

Les festes poden institucionalitzar-se, com en el cas de les festes majors. Segons el que escriu l’historiador Carles Santacana en el seu article Les festes Majors a l’Hospitalet: barris Centre i Sant Josep, aquesta mena de celebracions “converteixen en ritus molts dels valors socials establerts”. Segons l’expert, són un “fenomen complex” que té una dimensió religiosa, una vinculació amb el marc natural, una dimensió comunitària i un aspecte de rauxa. “La majoria de les festes populars sorgeixen als anys 70 i són relectures de festes de l’Església”, afegeix Delgado.

Origen remot

D’on venen les nombroses festes que inunden el territori? Com molts altres elements, cal remuntar-se al trànsit de la societat medieval cap a la societat moderna, entorn del segle XVI. El cas més clar el trobem en les festes de Sant Roc, que se celebren el 16 d’agost a diversos llocs de Catalunya. A l’Hospitalet, tot i que van de capa caiguda, tenen lloc als barris Centre i Sant Josep, mentre que a Barcelona se celebren al Gòtic. Santacana afirma que la primera referència que tenim de la festivitat a l’Hospitalet data del 1587. A Barcelona, aquesta festa s’ha celebrat ininterrompudament des del 1589.

Les primeres festes documentades al territori metropolità tenen a veure amb la religió i sovint s’encomanen a sants per demanar que s’acabin les malalties

El motiu de la coincidència és la pesta. A la segona meitat del segle XVI, els dos indrets van registrar una vintena d’avisos de contagi i la població va encomanar-se al sant perquè la protegís. En paraules de Santacana, va ser la manera, a través de la festa, que va trobar l’Església de “legitimar-se com a instància ideològicament hegemònica” en un moment de crisi.

Segons Pascual, a les societats preindustrials la festa significava la fi d’un cicle i el començament d’un altre, el que anomenem “ritual de pas”. Això lligaria amb les festes de Sant Roc, però també amb la Festa de Maig de Badalona, que té els seus orígens al segle XVII. Aquesta festivitat, que se celebra el 10 de maig en honor a Sant Anastasi, va ser impulsada pels pescadors de la ciutat per demanar al sant bon temps quan sortien al mar.

La festa d’una nova classe

Amb el permís del Carnaval de Barcelona, del qual hi ha registres des del 1333, al territori metropolità moltes festes es detecten al segle XVI per primera vegada. Amb tot, aquelles celebracions no s’assemblaven gaire a les actuals. “La majoria d’expressions que avui anomenem tradicions neixen al segle XIX”, explica Pascual. Va ser amb l’auge de la burgesia que els ajuntaments van començar a celebrar els seus propis esdeveniments. “És en aquest punt on s’exalten nous trets i expressions festives que encaixen amb una nova concepció de la societat, fins al punt de fer oblidar o fer caure en declivi altres expressions festives”, detalla aquest antropòleg. Les festes, per tant, van agafar un caire nacionalista i alegre que no havien tingut de manera tan evident fins aleshores. Això explica per què “moltes patrones i sants de ciutats i pobles són a l’hivern, però les festes majors, com que és més còmode, es fan coincidir amb l’estiu”, afirma Pascual. A Barcelona, per exemple, la patrona principal és Santa Eulàlia, però la festa major es va establir per la Mercè.

L’evolució de la Festa de Primavera de Badalona és una mica diferent. La celebració va viure un declivi a finals del segle XIX i va ser l’historiador Josep Maria Cuyàs qui es va proposar, el 1940, de revifar-la amb la cremada del Dimoni. Sens dubte, tot un èxit.

“Ofec festiu”

Amb el franquisme, tot el panorama de festes va canviar. Segons apunta la investigadora Maria Julia Cassani en la seva tesina Correfocs de Barcelona: perspectiva i gestió d’una recent tradició inventada, “la cultura catalana va ser reclosa als àmbits privats de la societat”. Per a l’antropòleg i activista cultural Pep Fornés, “el franquisme va condicionar moltes festes, i les que se celebraven eren amb l’aval de la Falange”. “Hi havia un ofec festiu i a la gent dels barris no se li permetia fer les festes com abans”, relata.

En una línia una mica diferent, Delgado afirma que la dictadura es va centrar més a perseguir la dissidència política que no pas a tallar la festa. Per a Pascual, la dictadura va entendre a la perfecció que no podia evitar les celebracions. “Domesticar les expressions festivopopulars significava domesticar la gent i convertir la festa en una nineta de porcellana”, afirma. De fet, Delgado i la investigadora Sandra Anitua, en un recent article publicat amb el títol de Guerra de Gegants en contextos urbans, apunten que “l’ocupació de Barcelona per les tropes de Franco el 1939 va implicar la recuperació exaltada de la majoria dels elements de la cultura tradicional catalana i la seva posada al servei del nacionalcatolicisme”.

Van ser els moviments veïnals dels barris els que van recuperar i reinventar les festes i les tradicions que havien estat prohibides durant la dictadura franquista

El cert és que durant aquesta època es van permetre mostres culturals com les sardanes o els castells. També és veritat que les festivitats religioses eren les que el règim mirava amb més bons ulls. A l’Hospitalet, per exemple, el mossèn Busquets, en una intel·ligent jugada que va comptar amb el suport de les autoritats, va crear la Procesión de los Pasos del barri de la Torrassa l’any 1941, la qual es va suprimir el 1967. “Es tractava d’atacar frontalment l’ideari anarquista pel flanc de la religiositat, intentant assegurar la resposta popular a partir de mobilitzar una mena de manifestació cultural ben arrelada entre la població immigrada”, explica Clara Carme Parramon, del Centre d’Estudis de l’Hospitalet, al seu article Setmanes Santes d’inspiració andalusa a l’Hospitalet.

Torna la diversió

Sigui com sigui, amb el final de la dictadura va produir-se una eclosió de les festes populars i tradicionals a Catalunya. Fornés va participar d’aquell moment i explica que “als 80 es van reinventar les festes”. “Érem joves i ens emmirallàvem en allò que ens havien explicat els avis republicans i en les festes de barri de les quals ens parlaven”, recorda. Delgado i Anitua coincideixen en aquesta idea quan afirmen que a les acaballes del franquisme i els inicis de la transició es va produir, a Barcelona, “un moviment de recuperació festiva del carrer per part dels moviments veïnals”.

El cas més clar d’aquesta reinvenció van ser els correfocs. “Les festes de la Mercè són una invenció que va acompanyada dels correfocs, que més tard es van imitar a tot el país”, diu Fornés. De fet, Cassani apunta que “el correfoc com a element de la cultura catalana va ser introduït per l’administració” a partir dels balls de diables i les festivitats del Corpus.

Alhora, en aquells anys, a l’Hospitalet va néixer, de la mà d’un grup d’andalusos, la Cofradía 15+1, que es va convertir en una processó laica que es desmarcava de l’Església i aglutinava, de nou, els migrants, en aquest cas de l’època del desarrollismo. De fet, actualment aquesta celebració encara convoca els nouvinguts, ara llatinoamericans.

Per altra banda, hi ha festes que no es van poder recuperar del tot. N’és exemple el Carnaval de Barcelona, que des del segle XVIII gaudia d’una gran esplendor i era una festa associada al descontrol. “Qualsevol carnaval que se celebrava a Barcelona tenia unes altes cotes de violència”, diu Pascual, que recorda la dita “per carnaval tot s’hi val”. Ja durant el franquisme, tal com explica Fornés, aquest carnaval es va prohibir, a diferència d’altres que sí que es van continuar fent. I, ja en democràcia, van ser les noves autoritats les que van intentar controlar-lo. Fornés, en un extens estudi sobre les festes de Gràcia, recorda que el 1980 les autoritats barcelonines advertien el següent: “Queda terminantemente prohibida la presencia en las calles de la ciudad de grupos o comparsas, así como la utilización de máscaras o caretas fuera de los actos oficiales”.

La relació entre poder i festes sempre ha estat difícil. El mateix Delgado afirma que amb la transició “hi va haver una pugna entre ajuntaments que volien governar la festa i els veïns que volien autogovernar-la”. Una pugna que sovint encara batega.

Final de festa?

Les dades més recents del consistori de Barcelona assenyalen que el 15,7% de la població participa sovint en actes tradicionals o populars col·lectius, i que un 34,6% ho fa de tant en tant. Als barris de rendes baixes i mitjanes, els participants en festes populars de manera recurrent són el 16,5%, mentre que als indrets benestants la xifra baixa fins a l’11,8%.

Sigui com sigui, hi ha veus que consideren que les festes populars, tal com les hem entès fins ara, es troben en un punt crític. L’antropòleg Oriol Pascual es mostra contundent quan afirma que la “globalització i el capitalisme” han provocat la “mercantilització” de la festa. Segons el seu punt de vista, la festa s’ha convertit en “un objecte de consum” i ara totes les festes són “pràcticament iguals en estructura i funcionament”. Alhora, Pascual considera que, ara que les festivitats han perdut “el seu sentit estrictament religiós”, estan “apareixent teories i especulacions que reclamen uns suposats orígens pagans o precristians” de les celebracions. “Aquest fet, força en consonància amb l’auge de les noves espiritualitats i el boom del que s’ha anomenat New Age, fa que la festa hagi perdut el sentit comunitari”, afegeix.

Per a l’antropòleg Pep Fornés, avui dia hi ha un procés de “festivalització” que desemboca en una societat que pot gaudir de “festa controlada i en bars durant tot l’any”. “Ara l’oci es reparteix per tota la ciutat i el mercat domina la festa”, critica. “S’ha pactat amb els lobbies i la gent ha perdut el control de la festa”, lamenta. És això mateix el que porta Pascual a afirmar que, “tot i que pot sonar força essencialista”, la festa “es dissol en tant que es dissol la identitat local o d’un barri per passar a formar part d’un tot homogeni”.

En gran part, els seus arguments tenen a veure amb la idea esgrimida per l’antropòleg Manuel Delgado, que considera que, des de la transició postfranquista, les celebracions populars han quedat cooptades per les administracions. “La diferència entre una festa i una revolta és difusa”, diu per afegir que “quan el carrer s’omple no es pot controlar, perquè la gent va a la seva”. Això no agrada al poder, que ha intentat intervenir en el fet festiu. Malgrat tot, i segons Delgado, “intentar que la festa canviï és embalsamar-la”. Tot això ens porta a preguntar-nos si estem vivint el final de les festes tal com les hem entès fins ara o no. El temps ho dirà.