La precampanya electoral a Barcelona fa setmanes que està en marxa, però l’inici dels debats amb la participació de tots els partits n’és el tret de sortida oficial. Ja hi som ficats.
Una de les primeres trobades va ser la que va organitzar el Mercat de Pagès de Germanetes, a l’Eixample, amb preguntes de les entitats del barri sobre mobilitat i urbanisme. Cadires al carrer, micro de mà i les obres de l’eix verd de Consell de Cent com a teló de fons.
Un to amistós entre tots els colors i poc marge per contrastar propostes, tot i tractar punts concrets que normalment permeten diferències (peatge urbà, autopistes urbanes, pla d’usos, gestió comunitària de l’espai públic…). Ja hi haurà dies. Amb tot, però, posem atenció a algunes de les coses que es van dir o que vaig poder explicar.
“Eixos verds sí o eixos verds no?” per encetar la conversa. L’Eixample, i tota aquella Barcelona de vies bàsiques que es pot entendre com el gran Eixample, pateix un mal que s’ha anat cronificant: alts nivells de contaminació atmosfèrica i acústica que afecten la salut, manca de verd, concentració de monocultius d’oci i restauració i gentrificació a causa del difícil accés a l’habitatge.
Són els eixos verds la solució a algun d’aquests reptes de ciutat? Posem-ho en dubte. Segurament, doncs, la pregunta correcta que ens hauríem de fer parteix de “És el que l’Eixample necessita?”. I sota aquesta pregunta, al debat va quedar clar que fins i tot els defensors del model es quedaven amb pocs arguments. I és que la reflexió no pot partir de si ens agradarà o no passejar per Consell de Cent, Rocafort o Girona, sinó de si s’ha anat a atacar els mals o simplement s’ha posat una capa de discurs per no haver-s’hi d’enfrontar.
Amb aquest nou punt d’inici és quan ens podem plantejar si algú es prendrà l’Eixample amb la rigorositat merescuda i, després de l’evidència dels estudis, la farà entrar a quiròfan per fer-hi les intervencions vitals. De moment, m’atreveixo a dir que l’anestèsia només ha servit per posar alguns tatuatges sobre la pell en forma d’eixos verds que ens fan distreure. Hi queden bé des de fora, però per dins seguim igual. I, com amb els tatuatges, pensar a esborrar-los és una opció encara més absurda que fer-se’ls sense estar-ne convençut.
L’anestèsia només ha servit per posar alguns tatuatges sobre la pell en forma d’eixos verds que ens fan distreure
Davant d’aquesta nova pregunta, les respostes que es plantegen de totes bandes poden semblar similars: una aposta clara per posar el vianant al centre. Però, què vol dir això? D’una banda, significa trencar amb la distribució de l’espai públic que hem entès fins ara, o el que és el mateix: trencar amb la dicotomia del 60% de calçada i el 40% de vorera i capgirar del tot aquests valors de forma equitativa a tots els carrers. També vol dir que hem de veure l’Eixample amb totes les seves possibilitats i plantejar que els carrers són vasos comunicants.
Implica, també, que s’ha de tenir capacitat de gestionar el nou espai públic creat. No només en manteniment i neteja, que ja ens ha quedat clar que ha sigut una variable que no s’ha posat a l’equació ara com ara, sinó també en els usos que s’hi estableixen. Vol dir, a més, capacitat de lideratge amb les altres administracions i complicitat amb els agents implicats.
En definitiva, es tracta de plantejar un espai públic que acull un nou model de mobilitat enfocat a un lideratge decidit del transport públic, una aposta sense complexos –amb inversió i recursos– per la bicicleta i amb la capacitat d’oferir solucions per a la mobilitat privada i la distribució comercial. I tot, evidentment, a escala metropolitana i de cara al país. És liderar una transformació social urbana, posant l’espai públic com a eix vertebrador de l’equitat a la ciutat. És fer una ciutat més feminista. Més inclusiva. Però també més preparada per al futur i més capaç de captar i generar coneixement.
Així és que, per similars que puguin semblar les respostes en un debat de barri, es fa difícil de creure que qui ara està al capdavant ho pugui enfocar diferent. I, d’altra banda, més difícil és pensar que aquest gir de timó, que requereix una gran ambició, pot venir impulsat per partits que no aposten per altres transformacions de progrés social com són la renda bàsica universal o la regulació dels preus dels lloguers. Al cap i a la fi, els carrers són allò que construïm les persones i, per tant, el model de ciutat que volem.
Rosa Suriñach, regidora d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona
