Dita popular, que cadascú viu la fira –la crisi, la vida– com li va, és una obvietat com una casa de pagès. O com un habitatge precari. De fet, cap frase feta com «va per barris» per expressar una certesa manifesta, síntesi breu i resum clar del de sempre: que uns pocs amb tant-tantíssim i altres molts amb ben poc, que encara va com va i que la llei vampírica de l’embut funciona a tot drap. Malauradament, és aplicable a tot plegat: a la manca d’equipaments socials, a la saturació dels serveis públics –escoles o hospitals– o a la contaminació de l’aire que cada any mata 400.000 persones a les ciutats de la UE, segons dades oficials de l’Agència Europea del Medi Ambient. Aquesta mateixa setmana, posem per cas, les dites de la cultura popular es poden aplicar al trencaclosques tafurer de la tarifa elèctrica. Anirà per barris. Anirà per cases. Hi ha qui no s’amoïnarà per res –i cobrarà dividends elèctrics a final d’any– i hi ha qui haurà de consultar internet, com si jugués a borsa, per posar la rentadora de matinada. «El preu que es paga per a viure, com més pobre ix més car», cantava l’obrer de la paraula Ovidi Montllor. Quan tot puja, la vida baixa. Llei salvatge del lliure mercat. Que va per barris, també.
De fet, sempre ha anat per barris. Abans, durant i després de la Covid-19 que tot ho ha trastocat, també les derivades –i les derives precàries– estaven geolocalitzades. Massa desigualment. Abans. Durant. Després. Tot just abans de l’esclat de la pandèmia, una estadística del CGPJ, un informe de la Fundació Foessa i unes declaracions del Relator Especial de les Nacions Unides sobre extrema pobresa i drets humans ho aclarien sense embuts. Respectivament, l’òrgan judicial descrivia que la Catalunya metropolitana liderava el rànquing de desnonaments –34 al dia, el 70% per impossibilitat d’assumir el lloguer–; l’informe Foessa descrivia socialment un país que en realitat eren tres –un 45% integrat, un 35% precari, un 20% exclòs–; i el relator de l’ONU constatava que el sistema de protecció social a l’Estat espanyol, paraula de Philip Alston, «estava trencat». Alerta mancomunada anticipada que entràvem molt desiguals en la crisi pandèmica que vindria, amb el teló de fons tèrbol que en sortirem encara més desiguals. Plovia sobre mullat i la Covid tot ho ha empitjorat, accelerat i agreujat.
És el món dels diners qui millor ha entès que és a les ciutats globals on radica un negoci ininterromput: la vida dels altres
Un any després, el darrer informe de l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans constata l’enquistament de les desigualtats socials i un retrocés en la bretxa social de 15 anys a l’àrea metropolitana de Barcelona, destacant-ne que la renda mitjana familiar ha caigut un 7%, que la pobresa severa ja afecta 50.000 persones més (arribant a les 221.000) i que 152.000 persones més es queden a la intempèrie del risc d’exclusió social, sumant-se a les 648.000 que ja ho estaven abans de la pandèmia. El mapa de calor de les desigualtats i els desnonaments, sí, va per barris i es concentra a la perifèria calenta de l’anella metropolitana feta conurbació. Les fronteres invisibles s’acumulen i la que ho expressa de forma més crua i dura és la que aclareix que en només onze quilòmetres de distància, els que separen Pedralbes de Torre Baró, l’esperança de vida davalla 11 anys. Davalla molt més quan no hi ha ni barri ni casa on habitar: en les persones sense llar –gairebé 11.000– l’esperança de vida davalla 26 anys. Aquí i arreu del món –faveles, vila-misèria i ravals–, va per barris. Desigualment.
Fa massa –i que sigui fa massa no fa res més que advertir que la tragèdia ve de lluny i recordar-nos que no té res de sobtat o accidental, sinó que està perfectament ordit i planificat– que la sociòloga Saskia Sassen va detallar que la batalla global, la de l’aprofundiment democràtic i la transformació social, es lliura i lliurarà a les ciutats contra el depredador autoritarisme de mercat. Perquè és aquí on es concentren totes les desigualtats i es condensen les exclusions. Al capdavall, és el món dels diners qui millor ha entès que és a les ciutats globals on radica un negoci ininterromput: la vida dels altres. Si no, la metròpoli barcelonina no apareixeria als catàlegs internacionals dels fons voltor oferint una sucosa rendibilitat del 7,5% anual als inversors immobiliaris.
Quanta democràcia urbana aguantarà el capitalisme metropolità? Quant capitalisme global aguantarà la democràcia urbana sense sucumbir?
Com es fa per oferir uns guanys anuals, pur capitalisme rendista que fa de la ciutat la gallina dels ous d’or, del 7,5%? Quin és el preu i quina la vacuna? El preu el sabem: 269.159 persones desnonades als Països Catalans des de l’any 2008. En canvi, la vacuna està inventada fa anys: se’n diu democràcia política, econòmica i social, i escasseja la voluntat política de posar morrió als qui s’enriqueixen a tota hora. Quanta democràcia urbana aguantarà el capitalisme metropolità? Quant capitalisme global aguantarà la democràcia urbana sense sucumbir? Les dades es repeteixen amb una reiteració lacònica i esgotadora: a les portes d’un altre estiu que per a molts ja no ho serà, tornarem a llegir un altre dels indicadors que més radicalment i quotidianament ho exposen. El de les persones que no es poden ni permetre una setmana de vacances: el 2017 eren el 30,3% dels habitants de l’àrea metropolitana.
«Cada taula, un Vietnam», escrivia Josep Maria Huertas Claveria, degà del periodisme social, amb els seus estimats ‘huertamaros’, aquells periodistes arran de carrer que cartografiaven cada barri, cada demanda veïnal i cada necessitat per cobrir. Els mateixos que ens recordaven que hi ha passos de zebra, línies d’autobús o immersions lingüístiques nascudes en les lluites de les perifèries, conquerides sense demanar permís ni perdó i suades pam a pam. Evocant-los, en aquest món del revés, fins i tot els clàssics populars –va per barris– es poden revisitar, rellegir i capgirar. Per poder afirmar categòricament que sí, que volem que vagi per barris. És a dir, carrer a carrer. I que en cap s’hi pugui llegir: cul-de-sac. Sense sortida.
