«Que què esperem d’aquesta comissió?
Que deixeu el mòbil i ens escolteu»
Josep Roqueta, víctima d’abusos sexuals en compareixença al Parlament de Catalunya
Equador de la campanya de les municipals i la principal anomalia democràtica continuarà –i acabarà– sent la mateixa: que del cens en quedaran excloses, per motius estructurals de racisme d’Estat, vora 800.000 persones. Pel cap baix, el 10% de la població, que puja fins al 16% quan les eleccions són autonòmiques o estatals. La dada remet a la mitjana del país, és clar: en alguns municipis la principal força política del pròxim 28M seran directament els exclosos. A Salt, la xifra s’enfilava fins al 37% en les eleccions catalanes del febrer del 2021. 4 de cada 10, que aviat és dit. Hauran comprovat que, malgrat la campanya ‘El dret a vot, el millor antídot contra el racisme’ impulsada pel CIEMEN amb el suport de nombroses entitats, la qüestió no ocupa ni preocupa els spin doctors electorals. Un de cada deu no votarà. Després vindrà el recompte atrotinat de quantes abstencions, que també van per barris i per classes, defineixen avui el país. I quan han cotitzat els discursos de la por, de la persecució i de l’odi que històricament tan bons resultats han donat, aquí i arreu.
Enmig del brogit, i en un context on estem rebentant els màxims històrics del risc d’exclusió social –més de dos milions de catalanes i catalans–, també s’han conegut les darreres dades fetes públiques per la Creu Roja: el darrer any han atès 157.000 persones en situació d’extrema vulnerabilitat, la xifra més alta dels últims quatre anys segons la mateixa entitat. La cronificació de la pobresa, des de la crisi del 2008, és una realitat inapel·lable i estàtica en un context de model caduc, saturació de serveis públics, pobresa assalariada i capitalisme d’exclusió. A propòsit d’aquesta dràstica realitat, la més urgent socialment i la menys present en campanya, un recentíssim article de la sociòloga Judit Font recordava que fer sempre el mateix i esperar resultats diferents és el més absurd que podem fer. Que per sortir d’un forat, d’entrada, el primer sempre és deixar de cavar, i que l’únic que s’està fent, en l’àmbit de la lluita per l’erradicació de les desigualtats socials, és perpetuar el que fa molt que no funciona. L’article, com ella mateixa ha explicat, venia doblement motivat en fons i forma. D’una banda, arran de la vergonyosa exclusió política de la partida pressupostària destinada al pla pilot de la renda bàsica universal. Es va tombar en les recents negociacions dels comptes de la Generalitat per exigència directa del PSC, que va obtenir el suport dels vots de Junts, PP, Cs i Vox. L’altre motiu era un fet més concret, encara que també parlamentari: va escriure l’article després de la seva compareixença al Parlament de Catalunya en la comissió que estudia la modificació de la renda garantida de ciutadania. Només hi havia tres diputats. Era el passat 30 de març.
En alguns municipis la principal força política del pròxim 28M seran directament els exclosos
Malgrat tot, no acabaré aquestes línies sense convidar-los al míting més visible de la Llista Invisible, que també concorre a aquestes eleccions sense concórrer a les urnes. Valdrà molt la pena. La Fundació Arrels, com en cada convocatòria, ha cercat sempre la forma d’irrompre (o interrompre breument) el pur màrqueting electoral o el càlcul partidista per obrir debats que eren inexistents, per sensibilitzar i per sotragar la indiferència. Ho ha fet de maneres molt distintes els darrers anys, aconseguint que el sensellarisme hagi acabat apareixent, ni que sigui, als programes electorals. El pròxim dimarts 23 a les 18:00 hores, sota el lema ‘Ningú sense drets’, ens presentaran els seus candidats i candidates –en Giorgio i la Catalina, en Jordi i l’Andrea, el Dani i l’Anna Maria, l’Eva i el Gustavo. Serà al carrer Riereta 24 i ens presentaran el seu programa municipalista de mínims, compost per sis demandes: obrir espais petits a cada barri per assolir el reclam de #ningúdormintalcarrer; atenció garantida a totes les persones sense llar; garantir el padró; habilitar recursos bàsics –dutxes, consignes o menjadors– a cada districte o vila; modificar les ordenances de convivència per garantir drets; i no criminalitzar les persones afectades. Ens veiem allà, en aquella llar democràtica, on sí que hi ha sostre per a tothom, ningú queda exclòs del dret a vot i totes i tots comptem. Si el que compta és sortir-nos-en.
—
On és la sortida? Un bon amic, que és quasi mestre i tutor, va escriure fa molts anys això. Fa molt vol dir el 2007 i el text de l’estimat Santiago Alba Rico era premonitori, descodificava tots els riscos i les veia venir de cara, com un cop de puny a la geniva: «Hem lliurat la infància a Walt Disney, la salut a la casa Bayer, l’alimentació a Monsanto, la universitat al Banco de Santander, la felicitat a Ford, l’amor a Sony i després volem que els nostres fills siguin raonables, solidaris, tolerants, “ciutadans” responsables i no “súbdits” purament biològics. El mercat capitalista ens tracta com a pedres, ratolins i carabasses i després demanem a mestres i professors que ens converteixin en humans “civilitzats”. No té res d’estrany que cada cop menys gent cregui en els discursos i cada cop més gent cregui en Déu. Si acceptem el capitalisme, si no cometem una veritable transformació que asseguri que a l’escola arriben ciutadans i no súbdits, el futur –fins i tot electoralment– és dels fanàtics, dels fonamentalistes i dels feixistes. Com ja s’està veient». Ja han passat 16 anys. On és la sortida (d’emergència)?
