Durant les últimes setmanes del mes de març es van produir, a diverses ciutats de l’estat espanyol, concentracions i manifestacions de persones migrants que reclamaven el seu dret a accedir al procediment d’asil, és a dir, a poder tenir una cita prèvia a les comissaries d’estrangeria per fer l’entrevista individual que constitueix la formalització de la sol·licitud de protecció internacional. A diversos centres d’acollida de Madrid i de Cadis es van dur a terme fins a tres vagues de fam i en un sol dia el Defensor del Poble va rebre més d’un centenar de queixes denunciant les dificultats per demanar asil. Aquestes queixes se sumen a les que des de fa anys interposen les organitzacions socials, ja que la falta de cites prèvies per sol·licitar asil és una problemàtica amb què es troben les persones refugiades a l’estat espanyol des de fa anys, però que s’ha incrementat de manera dramàtica en els últims dos. De fet, ja el 2020 el Defensor del Poble va emetre una recomanació adreçada al Ministeri de l’Interior demanant “que s’adoptin de manera urgent les mesures necessàries per facilitar l’accés al sistema de cita prèvia i reduir l’excessiva demora per a la realització de diversos tràmits en dependències policials, que afecten la situació dels ciutadans estrangers, tant en règim d’estrangeria com sol·licitants de protecció internacional”. Quatre anys més tard, el mecanisme per sol·licitar cita prèvia continua sense funcionar i l’increment del 37% en les sol·licituds de protecció internacional que s’ha produït el 2023 respecte de l’any anterior ha provocat que moltes persones, cansades de passar-se mesos trucant centenars de vegades el dia sense rebre cap resposta, s’hagin concentrat a diferents ciutats per exigir els seus drets i que el Defensor del Poble s’hagi vist obligat a insistir en la seva recomanació emesa el 2020.
Barcelona només té una comissaria d’estrangeria habilitada per a les entrevistes i la formalització de les sol·licituds d’asil, malgrat tenir una demanda molt alta
En el cas de Catalunya, Barcelona és la tercera província de l’estat espanyol on es presenten més sol·licituds, amb un total de 9.422 el 2023, a les quals cal sumar les 3.400 de Girona, les 1.001 de Tarragona i les 952 que es van presentar a Lleida. Barcelona, igual que la resta de províncies, només té una comissaria d’estrangeria habilitada per a les entrevistes i la formalització de les sol·licituds d’asil, malgrat tenir una demanda molt més alta que la resta. De les 965 persones ateses per la Comissió Catalana d’Acció pel Refugi (CCAR) al llarg del 2023, entre les quals destaquen les famílies amb menors a càrrec i les famílies monoparentals, 520 no van poder obtenir la cita per sol·licitar protecció internacional, fet que suposa una vulneració de drets que, a més, empeny aquestes persones a l’exclusió social, ja que romanen durant mesos en situació administrativa irregular. Aquest estat es veu agreujat per una altra de les dificultats que es troben les persones sol·licitants d’asil que arriben a Catalunya: no poder-se empadronar al municipi on viuen, sigui perquè els propietaris dels habitatges no faciliten la documentació per poder demostrar la residència en aquest domicili o perquè encara hi ha municipis que no estan fent l’empadronament sense domicili fix. Això suposa enormes dificultats d’accés a drets socials bàsics com l’assistència sanitària o l’escolarització dels menors i, una vegada més, empeny les persones a situacions de desprotecció i d’exclusió.
Cal tenir en compte que la majoria d’aquestes persones arriben fugint de conflictes armats, de persecucions per diferents motius i de contextos en què es produeixen vulneracions greus i sistemàtiques dels drets humans. Els Estats, en virtut de les diferents normatives internacionals que han signat i ratificat, tenen l’obligació de protegir les persones que fugen per algun dels motius contemplats a la Convenció sobre l’Estatut dels Refugiats del 1951, i això passa, en primer lloc, per no impulsar polítiques d’externalització de fronteres i del control migratori que impedeixin les persones arribar a Europa i, en segon lloc, per no posar entrebancs, una vegada han aconseguit arribar al territori, perquè puguin iniciar el procediment de protecció internacional i demanar asil. L’habilitació de més oficines on poder fer les entrevistes i la inversió en un nombre més gran de funcionaris destinats a tramitar les sol·licituds serien les primeres mesures que s’haurien de dur a terme. Els diferents municipis, per part seva, si volen comprometre’s amb la protecció de les persones refugiades i amb la defensa dels drets humans, haurien de facilitar a tots els residents del municipi la seva inscripció al padró, també a aquells que no tenen un domicili fix, per garantir a aquestes persones l’accés a drets socials bàsics com la sanitat, l’educació o l’atenció per part dels serveis socials.
Adrián Vives, coordinador d’Incidència Política i Participació Social de la CCAR
