Ningú discuteix que tothom té dret a la salut i a l’educació i que els serveis públics han de procurar-ne l’accés universal. Estem davant de dues fites de l’estat del benestar que han permès a les classes populars viure millor i optar a prosperar, fent possible que el conjunt de la societat guanyi en cohesió i prosperitat col·lectiva. Per molt que critiquem els sistemes públics de salut i d’educació (els quals inclouen operadors privats en la fórmula de la concertació o la delegació de la gestió) per considerar que haurien de funcionar millor, imaginem-nos en quina situació ens trobaríem si no els tinguéssim.
El sistema de protecció i promoció social propi de l’estat del benestar s’ha anat construint considerant fonamentalment la persona: cos i cervell. Una vida allunyada de la malaltia i la possibilitat de progrés per la via del coneixement. Així, ha mirat de proporcionar seguretat vital assegurant els bàsics de l’existència. Fins i tot quan es procedeix a regular el mercat laboral, el punt de conflicte és quin és el mínim que permet la subsistència als individus concrets. En canvi, ha desconsiderat una realitat clau que es forja en les relacions socials, la sociabilitat, la qual guarda una estreta relació amb els llocs on es viu: el món urbà. El fet és que a més sociabilitat entre persones que comparteixen espais, més densitat comunitària hi haurà als llocs on es viu, i a més comunitat, més protecció social i més possibilitats de viure millor i amb més oportunitats de realització personal.
Per a una política urbana entesa com a sistema de protecció social, la Font de la Pólvora, a Girona, és una anomalia i Pedralbes, a Barcelona, també
De manera que la política urbana hauria de constituir-se, abans de res, en un sistema de protecció social bàsic de l’estat del benestar. Ara no ho és, perquè resta supeditada a la força dels privats, a les condicions del mercat i a la financerització de l’economia. En canvi, un urbanisme regit amb criteri de política social hauria de garantir l’accés a l’habitatge de residència permanent, generar espais de sociabilitat (considerant els espais públics, els equipaments, els serveis i la mobilitat) i superar les dinàmiques de segregació que fragmenten els barris i els municipis per posicions de classe. Quan el territori es fractura per l’estructura econòmica de la població i es defineixen àrees urbanes homogènies per classe social, els grups més subalterns perden a cabassos oportunitats de prosperar per la dificultat de sortir del cercle de la precarietat, mentre que els més benestants s’aïllen de la contribució col·lectiva que permet generar societats cohesionades. Per a una política urbana entesa com a sistema de protecció social, la Font de la Pólvora, a Girona, és una anomalia i Pedralbes, a Barcelona, també.
Un urbanisme centrat en la sociabilitat ha de procurar generar les condicions perquè els residents de la Font de la Pólvora tinguin més possibilitats de fer via amb la vida i alhora atraure altres persones i famílies més benestants a viure al barri. Al mateix temps, una política social urbana hauria de promoure habitatge de protecció oficial a Pedralbes en el moment que en tingués l’oportunitat. Perquè el principal problema per a la sociabilitat com a ferment de la cohesió social són els murs territorials de les demarcacions de classe, que arrosseguen majories cap a la precarietat i afermen minories (quantitativament significatives, tanmateix) en territoris exclusius amb una pobra connexió amb el sistema d’integració social general.
Una Catalunya socialment cohesionada i solidària respecte de les possibilitats de prosperar de tothom haurà d’encaminar-se a ser un país on es pugui viure arreu i on les relacions de sociabilitat uneixin persones i grups procedents de diferents posicions socioeconòmiques. D’aquesta manera, l’indicador de progrés social, que els que no tenen assegurat poder viure amb seguretat vital tinguin les portes obertes a millorar les seves condicions, es veurà reforçat si la sociabilitat facilita que qui viu millor contribueixi a empènyer cap a la millora qui corre el risc de malviure.
