L’informe de l’IERMB Una aproximació als efectes socioeconòmics de la covid-19 a la metròpoli de Barcelona (2020) exposa que la població en situació de pobresa severa s’ha incrementat tres punts, rondant ara el 12%, i que la que pateix condicions extremes de pobresa ronda el 6,6%, unes 210.000 persones. L’ampliació d’aquest segment de població en situació de pobresa entre severa i extrema es nodreix de les classes treballadores més precaritzades, dels infants, de la població jove i de les persones d’origen migrant extracomunitari. A partir d’aquí, fixem-nos en aquest darrer col·lectiu. Les aproximacions analítiques de l’IERMB confirmen que entre les persones migrants el risc de pobresa és d’un 49%, 26 punts per sobre del percentatge imputable a la població general, un 23%.
El 13 de gener d’enguany ens llevàvem amb el desallotjament d’una nau a Badalona (carrer del Progrés) en mans de la Sareb, on unes 100 persones d’origen extracomunitari malvivien. Tres dies abans, una parella moria asfixiada mentre s’escalfava en una barraca al Pla del Besòs de Montcada i Reixac. Poc abans de Nadal, el 30 de novembre, una família sencera, amb un infant de tres anys i un nadó, moria en l’incendi de l’antiga oficina bancària que ocupava a la plaça Tetuan de Barcelona.
Tot plegat són exemples de desgràcies a causa de la pobresa extrema que no seran episòdiques, perquè aquesta mena d’assentaments i/o ocupacions venen de lluny i perduraran. La manera com s’arrepleguen les persones que viuen en aquestes condicions constitueix la realitat dels assentaments irregulars a les nostres ciutats. En proliferen els casos. A Barcelona ciutat, per exemple, s’estima que durant el 2021 unes 400 persones malvivien en una vuitantena de naus i solars, i que unes 480 més ho feien en un centenar de locals. Aquestes xifres són aproximades, perquè fa de mal comptar quanta gent exactament viu en aquestes circumstàncies. Però almenys en el cas de Barcelona hi ha una dilatada voluntat política de saber pel cap baix quantes són i d’intervenir-hi. No es pot dir el mateix d’altres ciutats importants de la metròpoli barcelonina.
Una autèntica gimcana legal kafkiana condemna persones a la subciutadania i estronca possibilitats d’arrelar i prosperar
El fet és que els solars, els locals i les naus abandonades sovint són el sostre precari de la pobresa extrema que es concentra en grups de persones migrants en situació irregular. Un cas emblemàtic d’aquesta mena de situacions fou el de les Casernes de Sant Andreu de Barcelona a principis d’aquest segle, on s’hi havien arribat a aplegar unes 600 persones d’una trentena de nacionalitats diferents, fins que la nau fou paulatinament desallotjada a causa d’una intervenció urbanística. La Creu Roja i els serveis socials municipals varen gestionar una situació extremadament delicada, entre l’organització dels propis residents de les Casernes i l’acció col·lectiva que al barri donava suport als ocupants. El problema, però, no es va poder resoldre satisfactòriament, perquè la gent tendeix més a moure’s que a desaparèixer, així que majoritàriament les persones que malvivien a les Casernes es varen dispersar cap a altres enclavaments de la ciutat i rodalia.
Recordem també que ara fa poc més d’un any, el 9 de desembre de 2020, cremava una nau industrial abandonada i ocupada al barri del Gorg de Badalona, provocant quatre víctimes mortals d’entre les aproximadament 200 persones que havien arribat a residir-hi. El fet és que un cop desallotjada la nau, els seus ocupants es van anar dispersant per altres assentaments, perquè, com en el cas de la desocupació de les Casernes de Sant Andreu, no disposaven de cap alternativa habitacional permanent. És per això que, més enllà del dramatisme del moment, convé pensar sobre el fenomen d’aquesta mena d’ocupacions col·lectives d’immobles i solars, perquè només així serà possible gestionar un problema que persistirà. Continuant amb l’exemple de Badalona, els informatius indicaven que en el desallotjament de la nau del carrer Progrés aquest mes de gener hi havia persones provinents de la nau incendiada del Gorg.
El primer que s’ha de tenir clar és que aquesta mena d’assentaments i/o ocupacions d’immobles prenen una dimensió metropolitana. El sensellarisme –els assentaments són una pràctica pròpia de les persones sense llar– ja no és pròpiament un problema social de les grans ciutats, com ara Barcelona. És més, podríem afirmar que, a conseqüència d’intervencions urbanístiques a Barcelona (al Poblenou, a les Glòries o a la Sagrera, per exemple), hi ha hagut un flux de persones que s’han desplaçat des dels seus assentaments barcelonins cap a altres de ciutats limítrofes, com seria el cas de Badalona mateix o de l’Hospitalet. Se sap, també, que la Creu Roja intervé en assentaments d’altres ciutats, com ara Terrassa o Sabadell.
Ja s’ha dit que les ocupacions col·lectives de naus, solars o locals estan protagonitzades, molt majoritàriament, per persones d’origen migrant en condicions legals irregulars. Cal precisar, però, que quan s’assenyala el municipi per manca d’iniciativa a l’hora de resoldre el problema d’aquests assentaments, primer convé tenir clar que les ciutats contenen problemes que els estats generen. Aquest n’és un de ben clar. El govern de l’Estat –en sintonia amb les directrius marcades per la UE– és competent en matèria d’estrangeria, no les ciutats, els governs de les quals –en funció de la seva capacitat pressupostària i sensibilitat política vers els fenòmens de la migració irregular i el sensellarisme– poden destinar més o menys recursos organitzatius i materials a gestionar els assentaments. Ara bé, no són competents ni estan capacitats per resoldre el problema en el seu vessant estructural.
A un nivell metropolità és necessari el concert entre municipis per articular circuits d’atenció social que comportin una suma de recursos
Per atacar d’arrel el sensellarisme vinculat a les condicions de subciutadania de la migració és imprescindible reformar substancialment la Llei d’Estrangeria, concretament com aquesta aborda la migració irregular i l’accés al mercat laboral legal. L’actual Llei d’Estrangeria està pensada per frenar en qualsevol cas l’entrada de persones a l’Estat i per impossibilitar tant com sigui possible que les persones migrants que hagin pogut entrar-hi puguin romandre indefinidament en territori de l’Estat. Uns pocs exemples serviran per donar llum a aquest raonament.
Per tal que una persona migrant en situació irregular tingui l’opció de regularitzar-se és bàsic que pugui disposar de l’oportunitat de signar un contracte de treball de com a mínim un any de durada. Però és sabut que les opcions contractuals de les persones migrants són per regla general precàries i subjectes a una alta temporalitat. Segons l’INE, aquesta temporalitat afecta el 41% de la força laboral migrant, envers el 25% de la població amb DNI espanyol. La conseqüència és que un cop les persones migrants s’estableixen en territori de l’Estat –havent-hi pogut entrar sense cap altra condició que per trobar la manera de prosperar–, la irregularitat les aboca a l’economia submergida, l’infrahabitatge i el sensellarisme. Condicions de vida i activitats econòmiques que es desenvolupen a les ciutats en forma d’exclusió social severa i que es concreten en la impossibilitat d’optar a recursos públics d’habitatge, ja que, per exemple, per entrar al circuit de la Mesa d’Emergència d’Habitatge s’ha de disposar de la nacionalitat espanyola o de la d’algun estat membre de la UE, o bé tenir vigent un permís de residència. Tampoc els és possible accedir al mercat laboral legal, ja que un factor clau per aconseguir un contracte és disposar d’un permís de residència, i a la inversa: és determinant per a la residència presentar-ne un. Per acabar-ho de complicar, el manteniment de la residència depèn de l’ocupació legal, de manera que l’atur la dificulta. Una autèntica gimcana legal kafkiana que condemna persones a la subciutadania i estronca possibilitats d’arrelar i prosperar.
Davant d’un problema d’aquesta magnitud i de característiques estructurals a causa de la normativa, els municipis tenen un estret marge de maniobra que consisteix, bàsicament, a contenir aquestes situacions perquè no evolucionin cap a emergències com les de Barcelona, Badalona o Montcada i Reixac. Convé canviar les condicions marcades per la Llei d’Estrangeria, perquè són les que reforcen una situació estructural de misèria. Però mentrestant, i en paral·lel, a un nivell metropolità és necessari el concert entre municipis per articular circuits d’atenció social que comportin una suma de recursos organitzatius, humans i materials per contenir l’emergència i fer acompanyament legal a aquests col·lectius, cosa que passa, en primera instància –i inexcusablement– per garantir-ne l’empadronament. Empadronar és competència municipal i és una obligació. En primer lloc, empadronar és la porta d’entrada a la sanitat i a l’educació, béns públics universals, i facilita la tasca dels serveis socials. És imprescindible per iniciar itineraris d’inclusió, ni que sigui tímidament. No pot ser que hi hagi grans diferències en procediments d’empadronament entre municipis metropolitans per a persones que no poden mostrar domicili fix. Que en uns casos el procediment d’empadronament ho faciliti mentre que en altres ho impossibiliti. Ras i curt: el primer graó de la ciutadania és l’empadronament.
