Dani Alves ha comprat la seva llibertat. Després de 14 mesos de presó preventiva, l’exfutbolista ha aconseguit la llibertat provisional sota fiança d’un milió d’euros. El cas és alarmant perquè concentra dues de les desigualtats més greus de les societats occidentals contemporànies: la de gènere i la de classe. Aquests dies em pregunto per què l’opinió pública no ha expressat amb contundència el seu rebuig contra el milió d’euros de la vergonya, com sí que va passar en el cas de La Manada o el petó de Rubiales.
El cas Dani Alves constata que no tots som iguals davant la llei. Que si tens la capacitat de reunir una fiança d’un milió d’euros, o el que el tribunal consideri pertinent en cada cas, pots eludir la justícia. Encara més: cal recordar que la condemna d’Alves va ser baixa (quatre anys i mig) perquè els jutges van aplicar un atenuant de reparació del dany després que Alves pagués 150.000 euros d’indemnització per perjudicis morals.
Una reparació del dany que va generar crítiques entre experts i juristes perquè, van al·legar, no només tenia un component de classe, sinó perquè havia estat merament dinerària, és a dir, no hi havia hagut una voluntat real de reparació, ja que la víctima va ser atacada durant el judici i qüestionada al llarg del procés. A més, les seves dades personals van ser difoses a les xarxes socials per l’entorn d’Alves.
El cas Alves ens hauria de conduir a lluitar per una justícia sense diferències per qüestions econòmiques
Més enllà de la qüestió de classe –prou greu en si mateixa–, des d’una mirada profana, el milió d’euros amb què Alves ha eludit la presó reforça la idea, ja prou estesa, que el delicte de violació no és tan greu i posa en dubte la versió de la víctima, que ha hagut de tornar a rebre suport psicològic després que l’exfutbolista hagi sortit de la presó.
El cas de La Manada va remoure consciències i va aconseguir posar el focus en els agressors i no en la víctima. Va ser la punta de llança de la llei del consentiment que, malgrat la reducció d’algunes penes, va eliminar el delicte d’abusos del codi penal (ara tot és agressió sexual) i va dotar de més recursos i atenció les víctimes. El cas Rubiales, que es va sobredimensionar en època de sequera informativa i amb ganes de passar factura per altres assumptes que poc o res tenien a veure amb el mediàtic petó, va obrir el debat sobre les conductes sexistes i l’abús de poder en l’entorn laboral.
Resulta tan incomprensible i esfereïdor l’excés d’atenció a la conducta inapropiada de Rubiales com el silenci envers el cas Alves. De la mateixa manera que el cas de La Manada va servir per reflexionar sobre quina resposta volem donar com a societat a les agressions sexuals, el cas Alves ens hauria de conduir a lluitar per una justícia sense diferències per qüestions econòmiques.
