«Cada generació, sens dubte, es creu destinada a refer el món.
La nostra ha d’impedir que el món es desfaci»
Albert Camus
L’inigualable Gilbert Keith Chesterton, com a mal presagi i pitjor auguri, va predir fa més d’un segle: «No s’ha d’augmentar ni un penic el salari de ningú; no s’ha d’escurçar ni en una hora el dia laboral de ningú; atès que això podria endarrerir el dolç i ràpid procés pel qual i ben aviat tot a la Terra pertanyerà als seus sis habitants amb menys escrúpols». Des d’aleshores, no serà per falta d’avisos i d’advertències. Si fins i tot el gener del 2022, tot un president del Fòrum de Davos va afirmar en la cloenda que, «després de la covid, no podem continuar amb un sistema econòmic impulsat per valors egoistes, maximització de guanys a curt termini, elusió d’impostos i regulació o externalització ambiental: la desigualtat poques vegades ha estat pitjor». Si fins i tot fa un any i escaig també, Isidre Fainé va afirmar: «El creixement econòmic sense equitat és una immoralitat». Era un bon resum de com han rutllat les coses durant les darreres dues dècades. Vaques grasses o vaques magres, orgia immobiliària o pet d’aglà financer, retallades o covid, la Secundina, aquell personatge universal d’Espriu, té sobrers motius per continuar sospesant que, «talli qui talli el bacallà, una es queda sempre de portera». Al capdavall, Catalunya ocupa, per regions europees, el lloc 76è en PIB, però davalla molt enllà i fins a la posició 135 en IPS –conegut com l’altre PIB, el PIB microsocial que avalua la cohesió, el benestar i la igualtat, i que és tan oficial com el PIB macroeconòmic. La Cambra de Comerç de Barcelona també va arribar a la mateixa conclusió: el mite del creixement econòmic ja fa molt de temps que s’ha desacoblat de l’equitat social.
Chesterton sostenia lúcidament que el capitalisme és un monstre que s’escampa i creix en els deserts. I no fer deserts on puguin créixer monstres semblaria un bon punt de partida, una primera divisa o un sòlid principi. No contribuir, ni per acció ni per omissió, a la desertificació social del futur. O dit d’altra forma: no posar-ho tan, tan, tan fàcil a la voracitat dels carronyaires, com va escriure fa molt Xavier Antich. Aixecar esculls, barrar el pas, frenar l’avenç, bastir resistències, generar comunitats, reconstruir vincles. Potser per això i per tot plegat, ahir al migdia, inspirats clarament en la premonició chestertoniana sobre la concentració obscena del poder i la riquesa arreu del món, el Projecte Lliures (de pobresa, d’exclusió, de desigualtats) –impulsat per Òmnium Cultural, ECAS i Coop57– va publicar aquest espot de campanya distòpic i futurista sobre com pot acabar tot plegat. Situat a l’any 2087, amb guió del Joan Yago de La Calòrica i protagonitzat generosament per Sergi López, el vídeo vol fer-nos aterrar. Ni que sigui amb aterratge d’emergència i sense les ulleres virtuals de realitat augmentada, que conviden a fugir d’un present indefugible. Un aterratge en sec, en el més incert futur i des de la més estricta realitat d’avui.
És en el mentrestant on ens la juguem. I quan el que és necessari és impossible, és quan cal canviar les regles del joc
Intravenosa, la hiperrealitat ens etziba que el risc d’exclusió social a la societat catalana està en màxims històrics: un 29,1%, és a dir, 2.258.000 ciutadans i ciutadanes. La xifra estructural en realitat és pitjor: un 45,5% abans de totes les transferències socials. La quotidianitat no perdona cap dia i ens recorda que des del 2008 encapçalem el maldestre rànquing de desnonaments a l’estat espanyol, a desraó de 23 per dia a Catalunya: un cada hora. No serà per dades ni per desesperacions. 683.000 persones en situació de privació material severa, segons les darreres dades de l’Idescat. Un 12,1% dels treballadors i treballadores en pobresa assalariada i l’índex d’emancipació juvenil desplomat al 17%. O el darrer Insocat –Vides precàries, drets vulnerats– que documenta que l’enquistament de la pobresa i l’exclusió social afecta de manera constant un de cada quatre catalans i que hem passat de l’estat del benestar a l’estat del malestar col·lectiu, que també impacta en el creixement de les malalties mentals i en l’augment de les angoixes i les depressions. I dels suïcidis. Acabarem l’any sent un sol poble aparent, perquè en realitat ja en som tres, atès que només el 33,1% de la població catalana es troba en una situació d’integració social plena; el 37,8% ho fa en una situació d’integració precària; el 13,6%, en una situació d’exclusió moderada, i el 15,5%, en una situació d’exclusió severa. La catifa no pot tapar-ho tot ni tampoc pot fer-ho durant molt de temps.
No eixamplar els deserts que ens assequen és tant com dir que cal llaurar i conrear els llocs que uns pocs volen desertificar. I fer-ho barri a barri, plaça a plaça i escala per escala. Per això l’hipotètic 2087 futurista ens porta de cap a aquest 2023. Massa feina i fem tard. Què fer? Molt i aviat, perquè capgirar-ho és una llarga i decidida lluita col·lectiva. I mentrestant? Empènyer cada dia més en un context fotut, que és quan més cal empènyer. El Projecte Lliures, com tantes altres iniciatives arran de terra i arreu d’un país on la norma antropològica de la resistència és l’autoorganització, ja va d’això. Va néixer un hivern llunyà –el 2016– quan les seqüeles socials de la crisi del 2008 s’havien cronificat insuportablement i la política era incapaç de respondre a l’auge de les desigualtats socials –l’amenaça més gran a la democràcia rere la qual ve tota la resta: els racismes, els classismes, l’aporofòbia, els masclismes, les onades reaccionàries, les societats atemorides, els murs i la por com a gestora política. Fa 7 anys es preguntaven què fer mentre allò que calia no arribava. I d’aquell mentrestant n’han fet camí i gairebé llar, aprenent que és també en el mentrestant on es capgiren de debò les coses. 4.000 persones, en xarxa estable, en mentrestant permanent, en solidaritat estructural, han construït una caixa comunitària que està finançant, acompanyant i acomboiant, d’igual a igual i en la lògica i l’ètica del suport mutu, trenta-tres projectes potentíssims amb més de 600.000 euros: de l’Hospitalet al Pallars, del Raval a la Sénia, de Salt a Ponent, en llocs que no són deserts. I és clar, no cal fer cap regla de tres per saber que si 4.000 fan això, què farien 8.000, 12.000 o 16.000 persones enxarxades i solidàries. Ara que ja sabem que abans del 2087 és en el mentrestant on ens la juguem. I que quan el que és necessari és impossible, és quan cal canviar les regles del joc.
PD. No es pot saber on anem sense saber d’on venim. Aquesta nit al Sense Ficció, L’amarga lluita de Salvador Seguí. No us el perdeu.
