Contra els mites i els miratges, res millor ni més dur que l’estricta realitat –feta desert sense oasi–. En matèria econòmica, un d’aquests mites dominant, fet dogma asfixiant, era el que deia i diu –i em temo que dirà– que només creixent més i més (fins quan?, fins a on?) ens en sortirem, i que si puja el PIB pujarà feliçment tota la resta. Com si el planeta, els països i els barris no tinguessin límits socials, ni límits biofísics, ni límits de cap mena ni unes desigualtats internes desbocades. De fons, una fantasia nihilista feta veritat oficial que escup que no hi ha límits i que, si n’hi ha, l’home els pots superar tots. Una mena de teologia unívoca, unilateral i unidimensional del creixement il·limitat en un món finit. Què pot sortir malament? Després ve la realitat i espatlla el pretès somni, que no deixa de ser malson a massa barris i tangents metropolitanes on el PIB mai ha comparegut i és un perfecte desconegut fa dècades.
Baixi o pugi, ara ja sabem, com la portera més contemporània de la literatura catalana –la Secundina d’Espriu–, que «talli qui talli el bacallà, una es queda sempre de portera». I és que emprant el seu mite i citant les seves pròpies dades, ara ja sabem despulladament que, en vaques grasses o en vaques magres, la desigualtat social es cronifica. I que el PIB, allò que pretesament diagnosticava amb tota certesa la futura prosperitat d’un país, ja no serveix per a això. Amb prou feines serveix per al que serveix: per fer un càlcul, un entre tants, de tots els béns i serveis que produeix un territori en un determinat lapse de temps. Aquella vella doctrina –tingues més PIB i ho tindràs tot– ha caducat irremeiablement i més ja no vol dir millor: som als temps on creix l’economia i en paral·lel creixen les desigualtats i es devaluen els ecosistemes. Des d’aquesta perspectiva, és altament interessant la iniciativa impulsada per la Cambra de Comerç de Barcelona per anar més enllà del PIB a l’hora d’avaluar l’estat econòmic i social del país i presentar nous indicadors socials de progrés i benestar. Indicadors plurals que surtin de la mirada estreta i simplista d’un únic comptador i que no ens aboquin a quedar-nos únicament amb aquesta xifra, feta fals talismà. Ja no és quant es creix, sinó, i sobretot, com. Obrint finestres, com abans millor, a la mirada crítica del decreixement, si el que volem és un món mínimament vivible, habitable, sostenible i on l’alternativa no sigui fantasiejar amb la fuga de colonitzar Mart.
El creixement econòmic ja no es tradueix en benestar efectiu: creix l’economia al preu que creixi la desigualtat
El resum ultrasintètic del mite manifesta que, si el PIB baixa, als de baix els hi va malament. La realitat aclareix ara que sí, però que si puja, també. Aquesta és una de les principals conclusions de l’Informe IPB (Indicadors Progrés i Benestar) que la Cambra va presentar a la Llotja de Mar el passat 14 de setembre, coordinat per l’economista Joan Ramon Rovira. L’estudi arrenca i clou amb una conclusió dràstica: que el creixement econòmic ja no es tradueix en benestar efectiu. Que creix l’economia al preu que creixi la desigualtat. Un factor que, en el cas català, ja havia despullat l’IPS europeu –l’anomenat PIB social, índex de progrés social–. Si el 2016 Catalunya ocupava, en PIB, el lloc 58 –entre 272 regions europees–, davallava fins a la posició 165 en PIB social. Quatre anys després, ara sobre 240 regions europees atès el Brexit, se situava en el lloc 70 en PIB i en el lloc 135 en IPS. Una caiguda de nou posicions. Com tot, aquest decalatge es tradueix desigualment per barris i per comarques. Que si l’esperança de vida a Catalunya és de 82 anys és perquè a Pedralbes és de 86 i a Torre Baró de 77. Nou anys de diferència en menys d’onze quilòmetres de distància.
A l’informe impulsat per la Cambra hi trobaran el detall d’un munt d’indicadors agrupats i agregats en dotze capítols: de l’esperança de vida a la renda mitjana, de la qualificació laboral al salari mitjà, passant per l’evolució de l’I+D. Em quedo, però, amb quatre xifres en píndola que s’hi recullen: que els salaris estan estancats a nivells de fa vint anys, que la despesa en salut per habitant és un 40% inferior a la del nucli dur europeu (la UE-5), que la baixa qualificació en el treball és molt elevada i que arrosseguem un enorme dèficit en sostenibilitat ambiental. La conclusió gairebé literal de l’estudi referit és gens afalagadora i massa coneguda: que no ens en sortim i que el progrés econòmic mesurat pel PIB no s’ha traduït pas en progrés social. La sensació, societat cavalcant dues crisis, és la d’una altra dècada perduda o malbaratada –pocs avenços, estancaments clars i retrocessos evidents–.
Aquesta dinàmica ens aboca al mateix lloc de sempre: dualització i polarització social en un món que va endarrerit en l’inajornable debat sobre el nou model econòmic que reclama el nostre present i que ens urgeix per al futur. El debat el tindrem, vulguem o no, a cops de realitat –tarifa elèctrica desbocada, fons voltors assaltant ciutats o pobresa assalariada–. Paradoxalment, el model existent no serveix per als reptes que afrontem i el model que serviria encara no existeix. Dit en paraules d’un aforisme de difícil solució de Jorge Riechmann: el que és necessari socialment i ecològica no té vocació de majories, i el que té vocació de majories no serveix per als dilemes socials i ecològics que ens esperen. I quan el que és necessari és impossible, és quan cal canviar les regles del joc. El cooperativisme, enmig de la pandèmia, també va fer els deures i va proposar un suggerent Pacte per una Economia per la Vida –per la Salut Col·lectiva, la Democràcia Econòmica i la Justícia Socioambiental–, fonamentat en un esquema de trànsit basat en una economia plural transformadora –la pública, la privada, la cooperativa, la comunitària–.
Paradoxalment, el model existent no serveix per als reptes que afrontem i el model que serviria encara no existeix
Que la Cambra aposti per un model més resilient, equilibrat i sostenible em sembla una notícia més que rellevant. Que, com han anunciat, actualitzin aquesta radiografia multidimensional cada trimestre serà d’una utilitat innegable. Un nou estri analític que serà compatible, comparable i complementari a altres eines ja disponibles. Ens permetran cartografiar cada tres mesos on som exactament, que lentes que van les bones notícies –i que ràpides les dolentes– i, sobretot, tota la feinada que encara ens queda per fer. Res com saber on som exactament per trobar la sortida justa –que ja és d’emergència–. Al capdavall, aprenem lentament i la qüestió és si hi arribarem a temps. Hi ha motius per als dubtes acumulats. L’any vinent farà exactament 50 anys de la publicació d’‘Els límits del creixement’ del matrimoni Meadows, que va despullar una veritat nòmada: que el món és finit i que no es pot créixer il·limitadament. Aquell informe, val la pena recordar-ho, era un encàrrec de l’elitista Club de Roma i no de la Internacional ecologista. Dues dècades després, enmig de la Cimera de Rio, van republicar ‘Els límits del creixement, 20 anys després’ per recordar-nos que no havíem fet el que calia, sinó tot el contrari. No ens volem creure el que ja sabem i no ens esmercem a aprendre a desaprendre el que tenim après.
Sostenia Walter Benjamin, que deia que l’huracà de runes que anem acumulant és allò que anomenem progrés, que una revolució només pot ser un fre d’emergència que arriba a temps. Avui, entestar-se a fer el mateix i esperar resultats diferents és el més inútil. Créixer o decréixer? O créixer en què i en què no. La qüestió més en voga d’aquests darrers mesos ens ho serveix en safata. Com un aterratge forçós al debat sobre l’ampliació del Prat-Marquès de Tarradellas, des d’una única i sola reflexió. Si a la UE moren cada any 400.000 persones per contaminació de l’aire segons les dades oficials i si Barcelona és, entre mil, la sisena ciutat europea més contaminada per diòxid de nitrogen, què ens estan oferint exactament els que diuen que l’aeroport ha de créixer com sigui, tenir més vols i passar de 50 a 70 milions de passatgers? La resposta, un cop més, és en el vent.
