Nguema durant el discurs després de rebre el guardó. Foto cedida
La pintora tianenca Bianca Batlle Nguema, coneguda com a Bianca Nguema, és una de les guanyadores del Concurs Internacional per a Artistes Minoritaris 2023 organitzat per Nacions Unides. Un premis que reconeixen a artistes que treballen per visibilitzar, a través de les seves obres, la interseccionalitat. És a dir, les desigualtats socials i la discriminació que es pateix segons el grup social al qual es pertany.
En el cas de la Bianca, de pare català i de mare guineana, plasma a través de les seves pintures cossos de dones afrodescendents per visibilitzar-les. Una temàtica inspirada per la història de la seva mare, que va arribar a Espanya amb 13 anys, en una societat on era la diferent, i va sentir-se desarrelada del seu país d’origen.
“La meva mare no va tornar a Guinea, gairebé ni en parlava. Vaig conèixer part de la meva família quan ella va morir el 2010, que va ser quan vaig començar a pintar la meva mare, la meva àvia i altres familiars”, explica al diari Línia Nguema.
Descobrir-se amb la pintura
Les seves obres tenen trets molt característics que permet associar-les ràpidament amb l’artista. Quadres de gran format amb colors vius que contrasten amb el color de pell de les protagonistes.
“Pintar persones com jo ajuda que un mateix es reconegui i digui: soc així i està bé. Fins i tot, sentir-ho com un privilegi”, assegura la tianenca. El seu últim projecte, Speaking Bodies, constarà de diferents vídeos amb entrevistes a les models que protagonitzen els quadres. “És un recull de vídeos on dones afrodescendents expliquen com senten el seu cos en la societat i com les afecta”, diu l’artista.
Racisme estructural
A través de la pintura, ha anat coneixent més persones afrodescendents i s’està formant una comunitat on compartir les seves vivències. “Som bastants però estem dividides. Gràcies a les xarxes posem coses en comú i ens adonem que hi ha coses que ens passen a totes”, afirma. Compartir les experiències, diu, és molt necessari per no sentir-se sola, i més en una societat on el racisme continua instal·lat. Veu canvis, assegura, en part de la gent jove, però socialment creu que queda camí per recórrer. “Als meus fills encara els hi han cantat la cançó del negrito del colacao”, afirma Nguema, que afegeix que a Espanya la gent diu que no és racista, però el problema existeix. “Això no passa a altres països. Per això pinto quadres grans, per visibilitzar. Necessitem representació en tots els àmbits, als mitjans, a les escoles, als museus”, conclou Nguema.
