Fa uns dies que l’alcalde de Barcelona ha enviat una carta a tots els regidors del PSC on ens recorda i ens encarrega els principals objectius de cada una de les àrees de govern que ens corresponen. Algú podria considerar que es tracta d’un gest redundant i innecessari, atès que existeix un programa electoral i uns compromisos adquirits, però aquest fet, que no és habitual, té un enorme valor simbòlic. D’una banda, ens recorda que els programes electorals no són un conjunt d’objectius destinats a seduir i satisfer les expectatives de l’electorat, sinó un contracte entre administració i ciutadania que obliga i compromet les parts. De l’altra, reafirma el paper de l’alcalde com a responsable principal de les polítiques municipals i de la gestió pública de la ciutat. A ell correspon passar comptes amb els ciutadans i és perfectament de rebut que ens recordi, als que hem d’endegar els programes que ell defensa, les obligacions que adquirim com a regidors.
Més enllà de la crítica mediàtica i dels comentaris positius o negatius que generem en els diferents estadis de l’opinió pública, els que exercim una tasca política estem poc acostumats a ser avaluats sota els paràmetres dels programes de govern. És cert que, al llarg d’una legislatura, els debats i els acords entre grups polítics condicionen i modifiquen el programa, de la mateixa manera que ho fan els imponderables sobrevinguts que afecten el pressupost o els rigors administratius de les normatives públiques que alenteixen moltes actuacions, però les propostes electorals haurien de ser el principal full de ruta per avaluar la gestió d’un grup polític amb responsabilitats de govern. Justament per això és tan important que l’alcalde reafirmi periòdicament el seu compromís amb la ciutat a través del seu equip.
En el cas que m’ocupa, l’alcalde posa especial èmfasi en tres aspectes determinants per a la política cultural a Barcelona. El primer és mantenir i consolidar una ferma i activa voluntat de descentralitzar la vida cultural, generant nous espais d’empoderament i d’activisme cultural als barris de la ciutat. Sens dubte, és el principal objectiu de qualsevol política cultural i té una doble dimensió: posar en valor l’activitat cultural que es genera al territori i aconseguir que els grans equipaments i els programes culturals de ciutat siguin viscuts com a propis per tota la ciutadania. És un repte monumental que dona sentit a una autèntica democratització de la cultura i a un exercici real dels drets culturals.
Hem de descentralitzar la vida cultural, generant nous espais d’empoderament i d’activisme cultural als barris de la ciutat
El segon encàrrec de l’alcalde ens recorda la necessitat d’interactuar amb generositat i complicitat amb els agents privats, siguin de naturalesa associativa o empresarial, justament per fugir d’una visió essencialista i canònica de la cultura que sovint es refugia en unes poques elits socials. La tasca cultural pública, tan important com necessària, ha de ser exemplificadora i referencial, però no pot ni ha de voler substituir tota la diversitat que suposen les múltiples mirades que aporten al món de la cultura els diferents agents socials que la treballen.
I el tercer gran objectiu ens remet a la necessitat de generar el màxim nombre d’escenaris de producció i d’exhibició per als creadors barcelonins. Som una ciutat amb extraordinàries escoles professionals, amb multitud de fàbriques de creació i amb una notable capacitat per generar i congregar talent creatiu, i tot plegat no només a escala local, sinó internacional. Que exportem talent de qualitat arreu és ben sabut, però hem d’evitar que una part d’aquests creadors hagin de marxar per manca d’oportunitats, i per això cal disposar de més espais d’exhibició i de més capacitat de producció de continguts.
Estendre tota mena de realitats culturals per a tothom, fer-ho amb la màxima complicitat del conjunt dels agents socials que participen en la vida cultural i assegurar les millors oportunitats per als nostres creadors són els elements que han de permetre que la cultura flueixi a Barcelona amb tota la seva potència transformadora.
Quan aquest engranatge no funciona sorgeix la frustració, creix la precarietat i, sense to ni so, ens emmirallem en altres ciutats per trobar solucions. I no cal anar gaire lluny perquè les tenim a casa. La cultura, certament, és un recorregut per la pròpia vida i per la comunitat, entre ciutats i països, entre idees, entre crítiques, entre el passat, el present i el futur. I per a aquest particular escenari Barcelona és un extraordinari punt de sortida i un magnífic punt d’arribada.
Xavier Marcé, regidor de Cultura i Indústries Creatives de l’Ajuntament de Barcelona i regidor de Nou Barris
