No es tracta de parlar sobre la figura que es posa en un racó del pessebre i distreure la mainada en la seva recerca a veure on està amagat. Es tracta de l’expressió en el nostre llenguatge comú, si es vol dir també escatològic. Diem “cagar-se a les calces” quan algú desisteix de fer una cosa; “cagadubtes” a la persona que no pren decisions en el moment; “cagat de por” al que té por; es fa “cagar el Tió”…
Però, sempre hi ha un però, als catalans també se’ns penja la llufa de ser fenicis, jueus, maçons i la cirereta del pastís de ser uns “cagats” en el sentit de covardia.
La dreta molt dreta (els podem dir extrema dreta o no?) que està guanyant terreny a Espanya, com ha quedat demostrat a les eleccions andaluses, fa gala de ser molt mascle. Del tema intel·ligència i cervell no en parlen, això sí, l’Abascal surt a cavall escortat per una colla de genets, acompanyats d’una música potent i fanfàrries cap a no se sap on. Diuen que van a “reconquerir” Espanya de la púrria esquerranosa. Salvar-la de les urpes de l’independentisme. Són els moderns senyors Pelai del segle XXI. Una pàtria, un rei, una llengua i una nació. A algú li sona aquesta cançó? La lletra és molt clara, és neofalangista, i la música qui la posa, l’IBEX 35? A Andalusia, i per extensió a Espanya, ara es “caguen a les calces” veient el resultat que ha tret VOX a les eleccions i Susana Díaz clama que s’ha de negociar entre partits moderats perquè l’extrema dreta no entri al govern andalús.
Ves per on, tant que gallardegen, resultarà que també són uns caguetes!