Antecedents. Possiblement Convergència no va ser fundada, com alguns expliquen, l’any 1974 en aquella trobada de penyes blaugranes a la terra santa i patriòtica montserratina. Allí, aixoplugats entre la multitud en els dies grisos del tard franquisme, s’esmunyiren representants de diferents famílies polítiques en una sala apartada de crits i càntics futbolístics per parlar de la nova vida després de la tan feixuga, i encara més gris, dictadura. Hi havia futurs convergents, certament, però també hi eren socialistes de l’entorn de Pallach com el futur ministre de Felipe González, Joan Majó, i d’altres independents o militants d’Unió com Cañellas o Miró i Ardèvol -ara cap a la UCD, ara convergent i ara qui sap on en l’univers neocatòlic-, i també hi era algun mossèn i algun sindicalista.
No cal dir que molts d’ells no s’integrarien mai al futur partit polític de centre catalanista liderat pel tàndem Pujol – Roca. Aquella trobada no va tenir res d’iniciàtica i caldrien encara un parell d’anys ben bons perquè emergís el que es va conèixer, i hem conegut, com a Convergència. També mancava temps perquè a aquell experiment polític s’hi afegís l’Esquerra Democràtica de Trias Fargas, Alavedra, Cendrós, avi del sempre esmentat David Madí, o l’encara supervivent Jordi Casajoana. A banda, una bona colla de militants socialistes o centristes, i exfranquistes, sobretot alcaldes, entenem que moderats, amb el temps s’anaren aplegant a l’equip convergent.
Convergència no ha estat mai, des del punt de vista ideològic, sectària ni embriagada de les pretensions que la càrrega ideològica dota a moltes organitzacions polítiques. Això, que ha estat bo per a Pujol, potser no ha estat tan bo en èpoques més esperitoses com l’actual, on la claredat ideològica sembla missa de precepte. Són temps de canvi i per a Convergència també. No són temps de maquillatges ni de carnestoltes.
Avui. En un món on massa sovint s’estilen els polítics que avui diuen una cosa i demà una de diferent segons modes i audiències, cal un partit que tingui objectius i horitzons molt clarament definits. Ferm i convincent en la defensa de les seves idees centrals en la política catalana i integrador de mentalitats plurals i defensores del sobiranisme catalanista. De fet, el gran encert de Jordi Pujol fou aquest, al marge del seu carisma personal, coneixement de país, lideratge i, gens menor, d’envoltar-se d’un grup humà valerós, bregat i talentós. És avui Convergència això? Si ho és, ho ha dissimulat prou bé en els darrers temps. La corrupció sempre és nociva, i per a un partit que diu voler rompre l’estat espanyol de les coses, encara més. Però els mals convergents no només passen per l’herència dita i entesa corrupta, també tenen molt a veure amb un allunyament de les seves bases tradicionals, una manca de projecte partidista i lideratge, vaguetat en les seves actuacions i una més que deficient política comunicativa. Tot això, combinat amb un desconeixement eixordador de tot allò que passa al país més enllà del procés sobiranista.
En un campionat d’independentistes, a mi, personalment, no em guanya ningú, però Catalunya, mot sagrat, és molt més que aquest procés. Convergència no ha entès res del patiment de la gent amb la crisi, les classes mitjanes convergents s’han vist desemparades i, d’altra part, el món conservador -dretà i esquerrà- es troba totalment abandonat. Algú es pregunta per quin motiu Convergència baixa, baixa i baixa a les enquestes? Els que estimen o creuen necessari un partit com Convergència no estaria de més que ho fessin. Massa autocomplaença i (auto)condescendència ha dominat l’escena.
Demà. Convergència és més necessària que mai, o tan necessària com sempre. Però Convergència ha de canviar, renovar-se de veritat i ha de tornar a ser el partit del poble i de la gent, que sorprenia, que emocionava i que feia entrar el seu missatge a totes les cases i llars de Catalunya. Convergència oferia i garantia esperança. Catalunya, un sol poble deia el PSUC, lema inspirat en Convergència, fem i farem i tot per Catalunya.
Convergència, amb el nom que li vulguin donar, ha d’esdevenir allò que era i feia sentir amb la diferència de l’independentisme, que de fet sempre ha predicat, en privat, i combregat la base convergent. Talent o meritocràcia, convenciment o valors, expertesa o coneixement de país i gent nova i cares noves han de guiar aquest nou partit central i centrista de la política catalana preestatal i, si Déu vol, postestatal. Convergència ho necessita i, si em permeten, el país també.
